Fa poques setmanes vaig tenir un problema greu de salut i això m’ha permès creuar aquest abisme que separa el metge o investigador en biomedicina respecte al pacient, la persona que pateix una malaltia. En primer lloc voldria destacar la immensa fortuna de gaudir d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Tot i les diverses crisis econòmiques sofertes, els nostres hospitals continuen oferint un servei de salut excel·lent. Les mateixes tècniques diagnòstiques i de tractament usades en el meu cas, si hagués de pagar-les de forma exclusivament privada, ja em trobaria pensant ara en demanar un préstec o hipotecar casa meva. El que la persona que pateix una malaltia desitja és guarir-se i tornar aviat a la seva vida normal. Alguns hospitals d’altres països on es realitza un turisme sanitari de luxe et rebran amb flors i una copa de xampany, però allò que veritablement vol l’usuari és els millors professionals de la medicina i les tècniques diagnòstiques i de tractament que portin a una millor resolució de la patologia. I les nostres institucions sanitàries disposen d’aquestes persones i de les tecnologies i fàrmacs d’última generació. Per posar un exemple, des de Catalunya es realitzen avui dia assajos clínics en oncologia i infecció pel virus HIV que es troben entre els més destacats i de referència al món. De la mateixa manera els nostres professionals biosanitaris reben una bona formació universitària que els capacita per seguir aprenent les habilitats necessàries per espavilar-se al medi clínic. Però hem d’estar atents. Molt atents. Aquests treballadors, moguts per la seva vocació i motivació, donen un servei magnífic, però si seguim pagant-los sous baixos i amb extrahores de sobreesforç, acabaran cremats. Per això demano als responsables públics que els protegeixin especialment. Ells s’encarreguen de la nostra salut i el seu benestar és el nostre.