Una ficció (o no) sobre l’avortament

Pot convertir-se en la pròxima disputa del feminisme. El debat no és nou, però l’eco arribat d’Amèrica, sumat a la udoladora polarització, pot vestir-lo amb robes noves que el converteixin en l’enèsim punt de fricció. El Suprem dels EUA ha iniciat el debat sobre el dret a l’avortament. La majoria conservadora que Donald Trump va deixar lligada i ben lligada convida a la preocupació. El 1973, l’avortament va passar a considerar-se un dret constitucional nord-americà. El límit es va establir entre les 22 i les 24 setmanes de gestació. Des d’aleshores, són múltiples les iniciatives que han mirat de laminar la llei. La futura decisió del Suprem pot obrir la porta perquè els estats decideixin si restringir o fins i tot prohibir l’avortament al seu territori. A Amèrica Llatina, la despenalització de l’avortament avança amb desesperant lentitud. La prohibició d’alguns països continua lesionant la vida de les dones. Un pas enrere als EUA podria enverinar encara més un debat llastat pel reaccionarisme catòlic i el masclisme estructural. Coneixem la visió patriarcal d’oposició a l’avortament. Un discurs que enfonsa les seves arrels en la religió. Davant el judaisme o l’islam, que consenten l’avortament si la vida de la mare corre perill, l’Església catòlica s’hi oposa totalment. Però aquesta postura no va ser unànime fins a 1869. Va ser Pius IX que va desafiar la tradició canònica i va determinar que els embrions tenen una ànima des de la seva concepció. La sacralitat del fetus ha perdurat i l’Església dictamina que la seva vida val el mateix que la de la gestant. Però ¿és això cert? Són massa els casos en els quals, en el combat per la supervivència, és sacrificada la vida de la mare. Sí, coneixem els arguments antiavortistes ancorats en el conservadorisme, però ¿pot el feminisme actual acollir postures contràries a l’avortament? Tish Harrison Warrens, sacerdot de l’Església anglicana i autora de nombrosos assajos i articles, afirmava diumenge passat a ‘The New York Times’ que el moviment feminista necessita antiavortistes: «Si per ser feminista no es pot estar simplement en contra de l’opressió de les dones, sinó que també s’ha de donar suport a l’avortament o altres causes de centreesquerra, llavors el feminisme no existeix realment com a moviment. És simplement el progressisme proavortament comercialitzat per a dones (...) Si s’expulsa els milions de dones nord-americanes que s’oposen a l’avortament, no aconseguirem abordar els greus problemes que afecten les dones». ¿Poden vestir-se arguments antiavortistes amb robes suposadament pròximes a l’esquerra? ¿Es pot construir una ficció que grapegi les tesis fins a acostar-les a les de l’extrema dreta? ¿Com sonaria? Inspirar-se en alguns dels enfocaments de la doctrina antitrans potser ofereixi més d’una pista. Aquí va un intent: La defensa dels vulnerables no pot tenir límits. Si volem ser la veu dels que no tenen veu, un fetus és l’ésser més desvalgut del planeta. És el mercat neoliberal el que precaritza les nostres vides i impossibilita la criança. Un mercat que sotmet el cos de la dona a tractaments traumàtics que afecten el seu cos i el seu equilibri mental. ¿Com podem denunciar la crueltat animal i tolerar això? [L’interrogant s’il·lustraria amb aquelles imatges terribles de fetus destrossats que es mostraven a les escoles catòliques dels anys 70]. És un sistema patriarcal injust el que carrega sobre les dones el pes de la criança. És això el que ha de canviar-se i no perpetuar amb la mort d’innocents uns rols de gènere que permeten als homes desentendre’s de la seva responsabilitat. És la discriminació la que ha d’acabar, no la vida. ¿Quantes dones no s’han penedit de la seva terrible decisió? [Fàcil trobar testimonis]. L’avortament és violència adultista i patriarcal. No esborrem els nens. Més enllà d’algunes manifestacions de tall personal, no hi ha un corrent antiavortista a l’esquerra. Aquest és un exercici merament fictici. Només un exemple de com es pot doblegar un discurs, aparcar l’ètica, clavar-se en la caricatura i deixar que la crispació faci de les seves. ¿Increïble? Recordem la força, la unitat i l’empenta imparable de la primera vaga feminista, el 2018. I mirem-nos ara.

Una ficció (o no) sobre l’avortament

L’antiavortisme, vestit amb robes noves, pot convertir-se en la pròxima disputa del feminisme

El més llegit