Als anys 90, Pasqual Maragall va posar Barcelona en el tapet internacional organitzant el primer congrés internacional de «ciutats educadores». Un significant nou, potent i utòpic. Per tant, atractiu perquè perfilava l’educació com a primera prioritat de ciutat i aquesta, al seu torn, es comprometia a reorganitzar-se com un agent i un context educador complementari i aliat de l’escola. Tot un desafiament il·lusionant per a docents, famílies i teixit civil que actuaven en aliança per un bé comú: la ciutat educadora com ecosistema de cohesió, innovació i democràcia local.