Aquelles petites coses

El mateix any que Fidel Castro entrava a l’Havana i Eisenhower arribava a Madrid, al Poble-sec de Barcelona un pare li regalava una guitarra al seu fill, orgullós com estava que hagués acabat el batxillerat laboral i comencés peritatge agrícola. El mateix any en què Iuri Gagarin es va convertir en el primer home llançat a l’espai per la Unió Soviètica i les forces anticastristes protegides per John F. Kennedy van fracassar a Bahía de Cochinos, aquell noi i la seva guitarra van formar un conjunt musical amb companys de la mili. El mateix any en què els Estats Units ordenen els primers atacs massius sobre el Vietnam del Nord i el president Lyndon B. Johnson aprova la intervenció militar a la República Dominicana per evitar una altra Cuba, el jove es gradua com a pèrit agrícola i amb la guitarra es presenta a Ràdio Barcelona per actuar a ‘Radioscope’ amb Salvador Escamilla. De la primera oportunitat per interpretar les seves cançons en públic a firmar un contracte discogràfic hi ha setmanes. Poques. I aquell instrument que li van regalar «quan em voltaven somnis dels meus 16 anys, encara adolescent, entre les meves mans que tremolaven», esdevé la companyia «amb la que varem créixer plegats, jo em vaig fer un home; ella és va anar espatllant al meu costat». Els senzills acords no impedeixen que la cançó s’elevi a himne d’una generació que l’espera al teatre L’Avenç d’Esplugues de Llobregat, convertit ja en el 13 d’Els Setze Jutges sense que la superstició fes efecte ni la mala sort presencia. Des d’aleshores sap que «ja tinc un amic fidel, pobra guitarra: canta quan cant jo i plora sempre amb mi». Que Joan Manuel Serrat Teresa (Barcelona 27 de desembre de 1943) hagi anunciat que d’aquí un any baixarà dels escenaris no significa que deixi de tocar aquella guitarra que l’entretenia abans de compondre cançons i que es mantindrà entre les seves mans per cantar-les amb els amics quan hi insisteixin. I entre tots recordaran perquè recordar és tornar a viure. Aquest punt de nostàlgia és el que senten aquests dies les persones que van veure convertits alguns dels molts temes de Serrat en la banda sonora d’altres tants moments. I així, per acumulació i com qui no ho vol, s’han adonat que van anar embastant grans trossos de tela estampada de múltiples experiències. La que reprodueix els sentiments més profunds, les carícies més tendres, les llàgrimes més dolces, els crits més dolguts, els versos més corejats, les melodies més insinuades i els aplaudiments més sincers. La manta que va abrigar tota una vida. Mentrestant, des d’aquell mateix estudi on tot va començar, reverberarà la veu d’Arribas Castro cridant «poeta». I el cantautor, somrient, girarà la vista enrere i veurà el camí que mai més ha de tornar a trepitjar. Serà després de la seva última gira, que serà d’un any. El pròxim. El temps que l’artista lluitarà per controlar les urpades del seu cor alterat repetint-se que no han sigut ni la salut, ni el desànim, ni el cansament els que li van presentar la decisió. Va ser la seva voluntat perforada per les absències i la seva sàvia mirada, que sap que darrere de qualsevol cantonada pot sortir l’inevitable. I a partir d’aquest moment, Joan Manuel serà per sempre qui «‘guarda tu recuerdo, como un regalo de Dios, en el libro de los sueños, entre un ‘hola’ y un ‘adiós’».

Aquelles petites coses

No han sigut ni la salut, ni el desànim, ni el cansament els que li van presentar la decisió a Serrat, sinó la seva voluntat perforada per les absències i la seva sàvia mirada, que sap que darrere de qualsevol cantonada pot sortir l’inevitable

El més llegit