Sensellarisme, Pressupostos i aporofòbia

Quatre persones moren en un incendi en un local ocupat de la plaça de Tetuan de Barcelona, informava EL PERIÓDICO dimarts . Dos eren menors. Un nen de tres anys i la seva germana, de quatre mesos. Vivien privats dels drets més bàsics, com 209 nens i nenes i 656 persones adultes més que malviuen en naus o infrahabitatges de la capital catalana. La mort és la cara més dura del sensellarisme, un procés de vulneració de drets que s’inicia quan es priva una persona de la vivenda i que continua amb altres drets, com l’accés a la salut, a la feina, a la integritat física o a viure en societat. El 14 de novembre s’informava també, des d’aquestes pàgines, que dues persones sense sostre s’havien salvat de miracle en un incendi provocat a la seva botiga. Costa entendre què mou una persona a cremar viva una altra que no coneix, però per a les persones que dormen al carrer és una amenaça constant. Durant el confinament, quatre van ser assassinades mentre dormien i tots recordem les imatges de tres joves calant foc a Rosario Endrinal en un caixer. La mort en mans d’un desconegut o per les condicions d’extrema precarietat és un risc constant per a les persones sense llar, a qui una part de la societat no només responsabilitza de la seva situació, sinó també agredeix. Un 47% de les persones que dormen al carrer reconeix haver patit delictes d’odi, com insults o cops, que el 85% no denuncia per por de les represàlies o per les barreres d’un sistema que no dona respostes. Al seu llibre ‘Aporofobia, el rechazo al pobre’, Adela Cortina, constata el perill de veure aquestes persones com a responsables de la seva situació i alerta sobre la necessitat d’abordar polítiques públiques que contemplin no només la prevenció i el rescat, sinó també la protecció davant l’odi. S’han de combatre, ens diu, els discursos que estigmatitzen un col·lectiu que és víctima de processos estructurals dels quals som responsables com a societat. Aquesta setmana hem vist com, arran de la tragèdia de la plaça de Tetuan, alguns posaven el focus en els perills de l’ocupació i no en les conseqüències del sensellarisme. Malgrat que el nombre de persones sense sostre s’ha duplicat en l’última dècada, Catalunya ha fet molt poc per abordar aquesta problemàtica. No hi ha niu un cens ni un mapa de recursos. El sensellarisme continua sent invisible en els Pressupostos i en les polítiques públiques de la Generalitat, que, com amb altres problemàtiques socials, ha delegat la seva responsabilitat en les entitats privades i els ajuntaments, principalment en el de Barcelona, que dedica 35 milions d’euros anuals a atendre aquestes persones. Només des de fa dos anys la Generalitat aporta 100.000 euros a aquests programes, però continua sense invertir en el més important que és de la seva competència: polítiques actives de vivenda pública i d’acompanyament. En els Pressupostos que han ingressat al Parlament és impossible trobar una partida concreta per combatre el sensellarisme, que es manté tan invisible que la paraula ni tan sols apareix al document de 100 pàgines que han elaborat per explicar-los. Catalunya necessita polítiques públiques específiques que abordin el sensellarisme, però també una llei que abordi de forma integral un fenomen que s’ha mantingut en llista d’espera durant massa temps i que s’ha agreujat amb l’emergència social i econòmica derivada de la Covid-19. La pandèmia no només ha fet més difícil la supervivència d’aquestes persones, ha provocat que d’altres que estaven al límit acabin al carrer i que s’hi sumin nous perfils, com els joves. FACIAM alertava fa poc que un 30% de les persones ateses té ja una mitjana de 21 anys. Necessitem un veritable sistema d’atenció i protecció davant un fenomen que, tal com recordava fa uns dies el periodista i activista Emmanuel Onapa a la revista ‘Tribune’, no és una cosa inevitable, és una opció política. Som a temps de convertir la lluita contra el sensellarisme, la forma més extrema de pobresa i exclusió social, en una prioritat de primer ordre. Aquests Pressupostos són el moment de començar a treballar.

Sensellarisme, Pressupostos i aporofòbia

Malgrat que el nombre de persones sense sostre s’ha duplicat en l’última dècada, Catalunya ha fet molt poc per abordar aquesta problemàtica. No hi ha ni un cens ni un mapa de recursos

El més llegit