Calen càrrecs electes municipals d’origen immigrant, per Joan Tardà

S’ha anunciat que un regidor de Sabadell d’origen uruguaià (amb força possibilitats d'esdevenir-ne el nou alcalde en 2023) encapçalarà una llista electoral, un altre d’origen marroquí possiblement aspirarà a presidir un ajuntament del Baix Llobregat i tinc excel·lents referències del treball desplegat a l’ajuntament de Tarragona per part d’una regidora provinent de Xile. Mínims exemples que il·lustren la tasca d’un reduït grup de càrrecs electes d’origen immigrant que, a manera de trenca-gels, comanden o pretenen influir en departaments de nova ciutadania. Persones, totes elles, integrades en candidatures ideològicament arrenglerades en projectes polítics de construcció d’una «Catalunya de tothom i per a tothom», que gràcies al seu compromís, a l’experiència immigratòria viscuda i a una bona formació acadèmica contribueixen a fer superar prejudicis instal·lats també en la societat civil organitzada i en les mateixes formacions polítiques. Es tracta encara d’un nombre reduït de persones. Caldrà comprovar, doncs, fins on arriben els partits polítics a l’hora d’integrar en el 2023 aquesta tipologia de candidats i quin lloc de la llista els hi reserven. La trista realitat és que, malgrat que al nostre país el percentatge de població nouvinguda assoleix el 16% del total i que a Catalunya hi ha més de 9.000 regidors, el partit polític que més en té, Esquerra Republicana de Catalunya, tan sols arriba a la quarantena. La resta van força enrere. Des d’una praxi progressista, de superació de l’exclusió i de foment de la cohesió social i nacional, no valen excuses per no incrementar la presència de regidories ocupades per nous catalans. Perquè, atenent al context de fractura social provocada per la crisi econòmica, per la restrictiva legislació espanyola d’estrangeria i pels conflictes culturals que genera tot fenomen immigratori, la implementació de polítiques municipals d’acollida, de protecció social i d’arrelament depenen molt del protagonisme d’aquests càrrecs electes. De fet, constitueixen la baula necessària per poder transitar en els propers anys des de les polítiques dissenyades per als nouvinguts (amerades d'un cert paternalisme assistencialista) a les polítiques fetes amb els nouvinguts. Un canvi de paradigma imprescindible que ve exigit per la necessitat d’assumir la immigració com una realitat social i no com una problemàtica social. L’absència de regidors nouvinguts també explica que encara romanguin actuacions municipals reaccionàries com ara les derivades de l’empadronament de persones estrangeres. No hi fa res que, una vegada més, els síndics de greuges municipals hagin tornat a posar el crit al cel perquè governs municipals desobeeixen el deure d’inscriure-hi les persones residents independentment de la seva situació habitacional. El problema roman. De fet, tot i que l’empadronament és la porta d’entrada a serveis bàsics de salut, educació i assistència social, no existeix al respecte una posició comuna dels ajuntaments. N’hi ha que no dificulten els tràmits, però també n’hi ha que planten tota mena d’esculls, tot condemnant les persones a viure un veritable calvari. Existeix un poder municipal que defuig les obligacions, tal vegada atemorit davant la demagògia de l’efecte crida o per estrictes prejudicis ideològics i economicistes («si ho fan en un altre ajuntament, millor, menys obligacions per a nosaltres»). Que la majoria governamental de la Diputació de Barcelona hagi rebutjat implicar la institució en l’harmonització de protocols respecte a l’empadronament denota que el problema és profund i respon al quietisme conservador de governs municipals que, altrament, no se'n consideren. ¿Com pot admetre's que empadronar un resident (és a dir, complir la llei) pugui arribar a ser tan dificultós? Cert que en alguns municipis s’ha avançat prou arran de compromisos electorals complerts i per la pressió de l’oposició o dels moviments socials, però en altres cal superar tràmits contradictoris que atrapen a manera de teranyina kafkiana persones molt vulnerables. Perquè exigir un contracte de lloguer fixa topalls sovint insuperables a qui lloga en negre, okupen un habitatge, viu al carrer o on pot. Al capdavall, aquesta normalització de l’exclusió se sosté a causa de la insignificança institucional, la invisibilitat electoral, la incapacitat per denunciar judicialment l’administració i la pobresa econòmica dels afectats. Persones, totes elles, víctimes de tota mena d’abusos, d'entre els quals la dels propietaris d'habitatges que lloguen habitacions amb la condició que no s’hi empadronin.

Calen càrrecs electes municipals d’origen immigrant

Des d’una praxi progressista, de superació de l’exclusió i de foment de la cohesió social i nacional, no hi ha excuses per no incrementar la presència de regidories ocupades per nous catalans

El més llegit