Com a urbanista, Oriol Bohigas va obrir Barcelona al mar, i ho va fer de manera decidida, igual com Hausmann va transformar París i Otto Wagner va remodelar Viena. El resultat, elogiat per molts i criticat pels que van remarcar el seu esperit de dèspota il·lustrat, poc atent a dialogar amb la ciutat, no només va modificar l’‘skyline’ de la ciutat, sinó que la va canviar per sempre. Bohigas va intentar fer el mateix com a agitador cultural. Es va esforçar per obrir Catalunya al món, pilotant algunes de les institucions culturals més importants. S’hi va involucrar malgrat reconèixer que Catalunya «és un país molt petit i escassament autònom dins d’un Estat que li és clarament hostil, té una tradició cultural molt escassa o, almenys, poc actualitzada, no ha aconseguit una indústria per posar en marxa un sistema d’investigació científica i tècnica, i té una llengua pròpia molt minoritària» (2003). Malgrat aquest escepticisme, va ser l’animador de moltes iniciatives que van sacsejar el món de la cultura i de les idees a Catalunya.