¿Quantes hores a la setmana, quant esforç i quantes baralles amb l’ordinador i quants moments de frustració li costa a la nostra salut mental lidiar amb la nova burocràcia digital? No, allò digital no és el nostre amic, com tampoc ho són els contestadors automatitzats, que no automàtics, perquè l’únic automàtic que aconsegueixen és irritar-nos. La nova llei de serveis d’atenció al client, el projecte de llei del qual s’ha aprovat recentment, obligarà les empreses de més de 250 empleats a garantir que els seus clients els atengui una persona de carn i ossos i no un menú robòtic ple d’opcions escherianes. Però això serà només en determinats serveis, com la telefonia, mentre d’altra banda els bancs continuaran obligant-nos a pagar per passar per finestreta i continuarem batallant amb els críptics requisits d’ajuntaments i institucions per cobrar-los una factura –diuen que et convaliden un parell de cursos d’Enginyeria de Sistemes, si ho aconsegueixes a la primera– o, pitjor, ens quedarem una altra vegada en els llimbs burocràtics d’intentar demanar hora a ‘La Meva Salut’. No es quedin amb el fiasco del certificat Covid, perquè aquest és només el colofó, la cirereta d’un enorme despropòsit: un servei al qual a la pràctica no es pot accedir si no tens ordinador ni competències informàtiques no pot dir-se a si mateix democràtic. I això li passa a moltíssimes persones, no poques d’elles grans, a aquelles que només es deixa l’opció d’acostar-se sí o sí al CAP o insistir tot el dia intentant que els agafin el telèfon. I quan, a més, els professionals sanitaris van tan saturats de feina que es perden tots els matisos en les comunicacions electròniques, i és impossible preguntar, matisar o aclarir res amb ells sense tornar a començar tot el procés.