No sé en quin moment van començar a resultar-nos exòtics, fins i tot sorprenents, l’optimisme, la calidesa i la possibilitat de certa innocència a les pel·lícules. Però són exòtics i això és bo i dolent. És dolent perquè posa en evidència que, d’alguna manera, el cine dels últims anys ha estat segrestat pel pessimisme i certa tendència a la foscor. Tant el comercial com el minoritari. Hi ha excepcions, però és així. I ho és per raons òbvies. La primera, que les coses no estan per fer festes. La segona, que (afortunadament) una part important del cine contemporani s’ha compromès amb els temps, i actualment comprometre’s amb els temps suposa posar en evidència moltes coses que estan malament, que són injustes, que són pràcticament impossibles d’abordar des d’una postura optimista. Però també hi ha un aspecte positiu en el fet que la lluminositat d’una pel·lícula, d’una obra artística en general, ens resulti tan atractiva que necessitem centrar-nos en ella. Bàsicament perquè, d’alguna manera, insinua les nostres ganes que la ficció contemporània ampliï les maneres (i els humors) d’acostar-se a les històries, i això inclou les pel·lícules explicades en positiu, però no vol dir que no tinguin drama i conflictes. Em passen pel cap tres exemples –dos d’ells cinematogràfics i un de literari– d’obres que posen en evidència aquesta necessitat que la ficció contemporània es tregui una mica de sobre la gravetat i el pesar.