Aquell monòleg de Capri

Vaig seguir amb molt interès el ple del Parlament en què es va donar el vistiplau a la tramitació dels pressupostos de la Generalitat, gràcies a l’abstenció d’En Comú Podem a les esmenes a la totalitat dels grups de l’oposició. No comparteixo la lectura benèvola que conclou que el president Aragonès, amb el seu pacte amb els comuns, ha trencat el bloc de la investidura (ERC, JxCat i la CUP). Era un ‘déjà-vu’: el president Torra ja ho va fer al seu dia i la continuïtat del bloc independentista, amb les eleccions del 14 de febrer pel mig, continua gaudint fins ara d’una mala salut de ferro. Senyores i senyors, com li agradava repetir al meu enyorat Joan Capri, la situació em recorda el seu cèlebre monòleg ‘De Madrid a Barcelona, en tercera’. Encara el conservo en una edició en vinil. Hi ha dos moments que resumeixen l’atzucac del postprocés. Un, de caràcter circumstancial, i l’altre, de fons. El primer, el diàleg entre dos despistats que viatjaven al tren. «Jo els escoltava i no entenia res. Es va parar un moment el tren i un va preguntar: “¿Quina hora és?” L’altre va respondre: “Dilluns”. El primer, fent un salt, es va aixecar del seient i va dir: “¡Carai, així he de baixar aquí!”». Sí, el joc dels disbarats. El segon moment, menys circumstancial, es produeix quan Capri lamenta que només hagi pogut comprar un bitllet de tercera: «Això de la Renfe, sempre m’ha sonat que “no hi ha res a fer”». Sí, un joc de paraules amb les sigles de l’acrònim que pot aplicar-se a la situació de bloqueig de la política catalana: no hi ha res a fer. Ho vaig escriure després de les eleccions del 14 de febrer: l’independentisme suma i segueix. Existia i existeix, aritmèticament, una majoria alternativa, però ERC no pot explorar-la amb totes les seves conseqüències per dues raons: no pot pactar amb els ‘impurs’ (el PSC) i, si ho fes, no només seria acusada de ‘traïdora’ pels postconvergents, sinó també per sectors de la seva pròpia militància: l’Esquerra neocarlina de Marta Rovira. El Govern del postprocés és com ‘El perro del hortelano’ de Lope: ni menja ni deixa menjar. El president Aragonès està atrapat en un mantra que no es cansen de repetir els seus socis de JxCat i de la CUP: cal aprofitar aquesta «legislatura del 52%» per fer efectiva la independència. Ho va sintetitzar Joan Canadell, portaveu de JxCat en el debat, quan va ser molt crític amb el pacte amb els comuns, fins al punt que el president i diversos consellers d’ERC van abandonar l’hemicicle: «Si volen girar 180 graus cap a l’autonomia no ens hi trobaran. Som els de la confrontació [...] La via àmplia –la política d’aliances que va defensar ERC durant la campanya electoral per incloure els comuns– és autonomisme i és el preludi d’un tripartit». El mantra de la «legislatura del 52%» és, a més, una veritat a mitges. És el nou artefacte que esgrimeixen al bloc independentista, com en el passat ho van fer amb el dret a decidir o el principi democràtic. No, el bloc independentista disposa d’una majoria parlamentària de 74 escons (sis per sobre dels 68 de la majoria absoluta), però no de vots: ERC, JxCat i la Cup sumen el 48,05%. Si a aquesta xifra hi afegim el PDECat (2,72%), el percentatge s’eleva al 50,77%. El 52% del mantra no es reflecteix a la realitat ni addicionant el percentatge de tres grups més del teòric espai independentista (MPIC, FNC i PNC), que dona un total del 51,32%. El mantra, no obstant, continua viu: la «legislatura del 52%». Aquests són els paràmetres, reprenent el monòleg de Joan Capri, en què ens movem: el joc dels disbarats, com a factor circumstancial, i el no hi ha res a fer, com a conclusió de fons. El llarg procés, per reprendre el títol d’un assaig de Jordi Amat, ens ha introduït en un llarg postprocés. La nova primavera catalana, aquella que va evocar el poeta Maragall a ‘L’ ametller’, no arribarà fins que sortim de l’actual monòleg i ens endinsem en l’era del diàleg entre els ciutadans de Catalunya, entre purs i impurs, i en què els milloradors desplacin els empitjoradors, en termes encunyats per Raimon Obiols. Tant de bo, com escrivia el mateix Obiols en una carta oberta a Laura Borràs, aquest temps esquerp –que ens fa mal i fa mal a Catalunya– doni pas a un clima més clement.

Aquell monòleg de Capri

Aquests són els paràmetres en què ens movem: el joc dels disbarats, com a factor circumstancial, i el no hi ha res a fer, com a conclusió de fons

El més llegit