La història recent de les reclamacions, les sentències i els recursos contra la immersió lingüística és el relat d’un doble fracàs. Per un costat, cada vegada que es produeix un atac (perquè són atacs, es miri com es miri: des de les intrusions dels tribunals a les lleis decididament combatives, com la LOMCE), parlem de la necessitat de blindar la presència del català com a llengua vehicular. O bé ens hem sentit indefensos davant el setge o bé hem confiat en la benevolència de legislacions menys agressives, com la llei Celaá, o com passa ara, en les garanties que el govern espanyol de torn no intervindrà, com ha assegurat Gonzàlez-Cambray. Es blinda (un barco, una caixa forta, un sistema d’aprenentatge) quan encara no hi ha abordatges, robatoris o atacs. No pas durant la conflagració. És tard.