Fons europeus

Les previsions deien que Espanya, l’economia de la qual va caure més que la mitjana de la zona euro el 2020, seria un dels països que aquest any creixeria més. I la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, va arribar a dir que al desembre-gener recuperaríem el PIB anterior a la crisi, el del 2019. Però no està sent així. Les dades d’Eurostat, l’oficina estadística de la UE, que ja són dades i no previsions, diuen que la zona euro va créixer a finals del tercer trimestre a un ritme anual del 3,7% mentre que Espanya es va quedar en un 2,7%, un punt per sota de la mitjana. Sí, estem creixent una mica més que Alemanya (2,5%), però menys que França (3,3%) i Itàlia (3,8%). ¿Quines són les raons del preocupant retard espanyol? La primera, obvia, és que som un país en el qual el turisme compta molt i que la reactivació del sector –que s’ha accelerat en els últims mesos– està sent molt lenta. El setembre i l’octubre, el nombre de vols arribats a Espanya procedents d’aeroports internacionals va augmentar molt respecte als mesos anteriors, però encara era un 47% i un 34% inferior als mateixos mesos del 2019. I l’entrada de turistes i la despesa turística estan sent molt superiors a les del 2020, però només són una mica més que la meitat de les del 2019. D’altra banda, el clamor empresarial és que l’aplicació real dels fons europeus, que havien de ser una de les grans palanques de la recuperació, està sent molt inferior al previst. I no tant per la no arribada dels fons, sinó pel retard espanyol en executar-los. Raymond Torres, director de conjuntura de Funcas, l’acreditat servei d’estudis de les caixes d’estalvis, ha calculat que dels 27.000 milions pressupostats només estan en curs d’execució 5.700 milions, una cinquena part. L’explicació només pot estar en un retard en els projectes de les empreses o en la coneguda manca d’agilitat de les administracions públiques, tant en la seva relació amb el sector privat com en la realització de les inversions programades. Torres compara el retard espanyol amb el ràpid desplegament del pla de recuperació a Itàlia, que està canviant la imatge de paràlisi del país i que és una de les claus del seu despertar econòmic després de decennis d’estancament. L’economia italiana està creixent –amb un Govern d’unió nacional presidit per Mario Draghi– a un ritme més gran que l’espanyol (3,8% davant el 2,7% al finalitzar el tercer trimestre) i la Comissió Europea preveu aquest any un increment de la inversió del 15% davant només el 3,7% a Espanya. Aquesta lentitud burocràtica en l’aplicació dels fons europeus contrasta, molt negativament, amb l’èxit de la campanya de vacunació contra el coronavirus (80% d’immunitzats davant el 68% a Alemanya) i el bon funcionament dels ertos i els crèdits ICO en el més profund de la crisi del 2020. ¿Què està passant doncs? Potser el nostre menor creixement es degui també al desgavell polític originat per un Govern que no té al darrere una sòlida majoria parlamentària i per una crispada oposició de dretes que fa molt soroll i no para d’exigir, des de fa temps, noves eleccions generals. I tampoc la llarga i polèmica dilació de la reforma laboral pot afavorir la inversió, tot i que el cert és que les xifres d’evolució de l’ocupació són més positives de l’esperat. Però alguna cosa no funciona. Potser n’és una prova que la inflació espanyola estigui a l’octubre en el 5,4% anual (2,5% de mitjana) davant el 4,1% de la zona euro.

Fons europeus

El retard en l’execució és una de les causes que Espanya creixi menys que Itàlia i la mitjana de la zona euro

El més llegit