Si Adele se n’anés amb un altre

No és el mateix dir «Estic cremat, però surt el sol» que «Surt el sol, però estic cremat». Ni «Et mataria, però t'estimo» que «T'estimo, però et mataria». O «Vaig a una festa, però em poso trist» que «Estic trist, però me’n vaig a una festa». Tot això ho sap qualsevol i, sens dubte, ho sap Adele. La cantant, que acaba de treure nou disc, ha aconseguit eliminar la reproducció aleatòria de la plataforma d’escolta Spotify: l’opció per reproduir l’àlbum sense solta ni volta ja no apareix com a predeterminada. Segons ella, aquesta pestanya eliminava la intenció que té un creador per imaginar una seqüència de temes: «El nostre art explica una història i les nostres històries han de ser escoltades en l’ordre que pretenem». Pot semblar un detall tonto, però jo hi veig darrere una cosa més important. La idea que l’ordre de factors no altera el producte pot servir per a una multiplicació, una operació commutativa, però no si aquest producte és un disc, una novel·la o qualsevol relat. En les primeres dècades del rock and roll, el format de single de vinil en set polzades era crucial. Però després venia l’elapé, que, d’alguna manera, les ordenava en una història, una història que explicava l’elapé. En aquest disc hi havia el procés de maduració d’un any o dos, també el retrat estètic i temàtic d’una època, i per això era memorable. Exemple pràctic: escoltar la cara B del ‘Rubber Sou’l dels Beatles. L’auge de la música en ‘streaming’, reproduïble amb un clic, compartible amb un clac, ha accentuat encara més aquells inicis. Els artistes no poden desaparèixer, sinó que s’insinuen cada poc temps amb una nova cançó. I el fet de poder triar una cançó o una altra prement un botó ha penalitzat la idea d’una obra llarga que requereixi la nostra atenció durant una estoneta. No estic parlant de la nostàlgia de tecnologies passades. Sap Déu que no trobo a faltar haver de rebobinar un casset amb un boli Bic. El que dic és que una cultura hiperaccelerada que premia l’espurna o la frase solta té les seves conseqüències. Se’ns fan llargues les pel·lis, les novel·les o els discos. Jo mateix em vaig quedar adormit un dia a meitat d’un Gif. Que aquest tipus de consum minva la nostra paciència i la nostra comprensió sembla obvi. Que acaba amb la necessitat d’un context, també. I això té a veure amb el declivi dels àlbums de música, és clar, però també amb com ens informem a través de titulars descontextualitzats o de frases mal interpretades. Un personatge apareix amb un ganivet a la mà i llàgrimes als ulls i pensem que ha matat algú, quan en realitat potser en la següent escena està picant unes cebes. Fa ja 12 anys, un astoradíssim Jonathan Franzen feia dir a un personatge, a la seva novel·la ‘Llibertat’: «Això era el que em feia perdre el son: aquesta fragmentació. Passa a internet, o a la televisió per cable: mai hi ha un centre (...). Intel·lectualment i culturalment, no fem més que rebotar d’un costat a un altre com boles de billar llançades a l’atzar». Tampoc crec que escoltar sencer el nou disc d’Adele ens salvi d’alguna cosa, perquè seria com pensar que no fer un viatge a l’any en ‘low cost’ salvarà el futur del planeta, però almenys pot ajudar-nos a ser conscients de l’assumpte. Dit això, com que segur que pocs heu arribat fins aquí, i molts més s’han despistat pel camí, em permeto acabar capritxosament amb una altra Adele musical: «‘Si Adelita se fuera con otro, la seguiría por tierra y por mar’. Si por mar en un buque de guerra, si por tierra en un tren militar’».

Si Adele se n’anés amb un altre

La idea que l’ordre de factors no altera el producte pot servir per a una multiplicació, però no si aquest producte és un disc, una novel·la o qualsevol relat

El més llegit