¿Reconciliació nacional?

La llei de memòria democràtica té seriosos problemes. La dreta hi està en contra, Podem assegura que una esmena, pactada amb el PSOE, permetrà burlar la llei d’amnistia de 1977, i ERC i Bildu no la volen votar perquè no es creuen el que diu Podem. I Félix Bolaños, ministre bomber, afirma que l’esmena permet creure que es podran jutjar els crims del franquisme, però que la Llei d’Amnistia no s’anul·la perquè la Constitució i el Codi Penal pesen més que la futura de memòria democràtica que no és una llei orgànica. Està bé si Bolaños té raó perquè la llei d’amnistia, la primera votada pel Parlament de 1977, va ser –com el suïcidi de les Corts de Franco– clau en la transició a la democràcia. Però és grotesc que per a Bolaños l’important sigui aprovar la llei malgrat que el PSOE, Podem i els seus aliats no estan d’acord sobre el que diu. És el joc dels disbarats elevat a l’enèsima potència perquè a més tot va sobre la possibilitat de jutjar –i condemnar– algun franquista, culpable de crims contra la humanitat que, si en queda algun, tindrà 90 anys. ¿És lògic que a l’Espanya democràtica de la postpandèmia i la crisi subseqüent ens estiguem pertorbant pel que va passar fa més de 60 anys? No, ni és lògic ni racional. L’oposició a Franco no va fer bandera de jutjar el passat. Ja el 1956 el PCE de Santiago Carrillo i Jorge Semprún (quan encara era comunista) va apostar per la famosa Reconciliació Nacional. Demanaven enterrar el 36 i anar a una Espanya sense certificats de conductes passades. El famós «contuberni» de Munic de 1962 va ser el retrobament dels que havien estat en bàndols contraris (la dreta catòlica de Gil Robles, l’exfalangista Ridruejo reconvertit en liberal integrador i el vençut PSOE) exigint que Espanya no entrés a Europa sense recuperar abans la democràcia. I la llei d’amnistia de l’octubre de 1977 va ser aprovada amb els vots de tota l’esquerra, la UCD, els grups basc i català i l’abstenció d’Aliança Popular. I qui més va insistir en la necessitat d’oblidar la Guerra Civil va ser –com ha recordat bé Sol Gallego-Díaz– Xabier Arzalluz, líder del PNB. ¿El 2021, l’esquerra s’ha de dividir, posar en perill l’estabilitat i aixecar un altre mur amb la dreta per anul·lar el que van votar Felipe i Carrillo perquè els presos de la dictadura sortissin al carrer? Vaig sentir Felipe González (no recordo les seves paraules exactes) que durant el seu govern hi va haver molts aniversaris de la República i la guerra, però que mai els va voler celebrar perquè el futur no havia de passar per recordar un passat que encara tensava. Aquesta voluntat de superar les línies divisòries es va perdre. ¿Quan Aznar va encoratjar que s’acusés Felipe de ser la X del GAL, com si la guerra bruta contra ETA no hagués existit abans? ¿Quan Zapatero, amb la seva llei de memòria del 2007, va barrejar el reconeixement als republicans desapareguts amb l’atac a una dreta amargada que l’acusava de «trair els morts» (les víctimes d’ETA)? No importa. Revifar les cendres de la guerra no ajuda a construir el futur i fomenta l’estèril bipolarització. Els polítics de 1977 van votar l’amnistia perquè sabien que era el que convenia –a rojos, blaus i els altres– perquè Espanya fos una democràcia. I no hi va haver judicis de Nuremberg perquè Franco va sobreviure a Hitler, va morir al llit molt després, i l’instint de la conveniència es va imposar al desig de justícia (o venjança). Seria lamentable que ara els nets de Carrillo, Felipe, o Tarradellas fossin més «puristes» i no sabessin que Franco i Queipo de Llano van ser colpistes (aquests sí, de veritat), però que la II República... no va ser un èxit. I que els fills d’Adolfo Suárez i les Isabel Ayuso d’avui es deixessin temptar (com alguns ministres de Rajoy) per fer bandera de l’himne de la Legió. Seria una versió celtibèrica del teatre de l’absurd. Estem veient que a més bipolarització, més impotència. L’esquerra perd força i la dreta cau presonera de Vox. Felipe González i Carrillo, dues esquerres que mai es van avenir, van coincidir en l’amnistia, la Constitució del consens i els pactes de la Moncloa amb Adolfo Suárez. Per alguna cosa seria.

¿Reconciliació nacional?

Voler esborrar la llei d’amnistia de 1977 trenca l’esquerra i perjudica l’estabilitat

El més llegit