He seguit amb interès moltes cimeres sobre el clima i aviso que seria capaç de fer una conferència divulgativa en un centre cívic. Hi parlaria de l’escalfament global i de l’objectiu dels 1’5 graus, i dels combustibles fòssils i de les tensions geopolítiques entre països en vies de desenvolupament i països rics, entre estats d’economies emergents i vells continents que ja han contaminat prou. Fins i tot seria capaç de participar en una tertúlia. ¿Per què? Perquè sempre és el mateix i, al final, ja t’ho saps. Sempre és l’última oportunitat que té el planeta, i sempre comença la cimera amb un discurs emotiu i engrescador, i sempre acaba a altes hores de la matinada (o després d’una pròrroga, com a la COP26) amb quatre paperets malgirbats i escrits a corre cuita per afegir a la resolució final, com si fos una assemblea d’escoltes.