Cayetana, per Jorge Fauró

Tots els seus amics l’anomenen Cayetana. A aquesta sí. Normal. És Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta-Ramos, dotzena marquesa de Casa Forta, descendent de Francisco de Borja Álvarez de Toledo Osorio, de María Tomasa Palafox, de Francisco de Moncada, del conqueridor espanyol Blas de Peralta i del fundador de la ciutat de Mar del Plata, Patricio Peralta Ramos, entre altres. Així arrenca la seva entrada a Viquipèdia, vigorosa, sense estalviar oripell, enllustrada de pompa i embolicada en pompa amb 47 anys complerts el mes passat. Periodista, historiadora, argentina, francesa, espanyola des del 2007, i també escriptora, la qual cosa no és nou perquè ja va publicar fa temps, tot i que aquell treball seu sobre Juan de Palafox, bisbe i virrei (2011), sembla lògic que passés més desapercebut que l’última novetat a les llibreries, aquest ‘Políticamente indeseable’ en què, en la seva línia, dispara amb la precisió d’un franctirador d’elit contra els de fora i els de dins del Partit Popular, però amb especial minuciositat sobre aquests últims, que són els que estan abonant el terreny a tertúlies i notícies amb aquesta mida de font en els titulars que es reserva a qui se’ls coneix a la primera pel nom de pila. Els seus amics li diuen Cayetana i els qui no són els seus amics, també. Si es pronuncia el seu nom prescindint de la rastellera de cognoms que poblarien blasons i escuts d’armes, l’audiència reconeix de seguida el personatge. Aquest privilegi està a l’abast de molt pocs. Álvarez de Toledo serà sempre Cayetana com González sempre serà Felipe; Xavi Hernández mai deixarà de ser Xavi, com Manuel Rodríguez Sánchez va viure i va morir Manolete. La Duquessa d’Alba també era Cayetana, però el títol nobiliari no la va abandonar mai. Si a hores d’ara de segle sentim dir Cayetana sabem que estan parlant d’Álvarez de Toledo, a qui alguns mitjans també anomenen CAT per estalviar-se espai. De García Egea (és molt improbable que el diminutiu de Teo encapçali el titular d’algun diari seriós) diu: «Mai vaig imaginar l’avenc d’irracionalitat i despotisme en què era capaç d’enfonsar-se. Un polític disposat a aixafar qualsevol signe d’intel·ligència, sensibilitat o criteri». De Pablo Casado: «Li vaig dir que sempre havia treballat per a gent més intel·ligent i més valenta que jo, i no em vaig afegir [a la seva campanya]». ¡Bum! He sentit a Cayetana alguna idea interessant, i des del respecte guanyat a còpia de treure els peus del test i de resistir-se de manera altisonant a la disciplina de partit, és una llàstima que el personatge se sobreposi al discurs. Els seus exabruptes han quedat per sobre de les seves idees, que costa conservar a la memòria tret que es tiri d’hemeroteca. Part del seu argumentari, com el de la «claudicació cultural» del PP que parla al seu llibre o alguns traços del seu discurs antinacionalista, podrien haver sortit a la superfície entre tanta vacuïtat com fingeix allotjar el líder de l’oposició i el seu cercle més íntim, però es perden entre al·lusions a la cadira de rodes d’Echenique o qualificant Pablo Iglesias al Congrés com «el fill d’un terrorista». A falta de conèixer on la portarà la destinació, costa creure que algú recordi a Cayetana més enllà del seu breu tot i que intens pas com a portaveu parlamentari del PP o de la seva vistosa gesticulació després de l’escarni sofert a l’Autònoma de Barcelona, però ja és molt més del que la Història reserva per a la seva substituta, Cuca Gamarra, irrellevant davant la Teodorocracia i molt menys mediàtica. I a més, CAT ha deixat en herència imitadores de l’estridència com Isabel Díaz Ayuso, un altre vers solt, dissonant, enfrontada també a l’aparell, més pobre intel·lectualment, tot i que bastant més efectiva en l’electoralitat. Mentre Ayuso arrasava a les urnes, Cayetana aconseguia per al seu partit els pitjors resultats de la seva història a Catalunya. I potser la política consisteix més en el primer que en el segon, que la gent ratifiqui amb vots als seus dirigents. Però allà hi ha Cayetana, 14 anys de política i ja té la seva biografia, devorada en la intimitat –segur– pels seus companys de partit, buscant-se entre les 500 pàgines, ofesos en la mateixa mesura per no aparèixer com per sortir apallissats. I sense poder explicar-ho, perquè a efectes d’estratègia, el llibre no existeix per a l’actual direcció popular. Acabaran convertint-lo en ‘best seller’.

Cayetana

Álvarez de Toledo dispara amb minuciositat contra els dirigents del seu partit. No obstant, els seus exabruptes han quedat per sobre de les seves idees, que costa conservar a la memòria tret que es recorri d’hemeroteca

El més llegit