Qüestions candents sobre l’islam polític i la democràcia

El fracàs de l’islam polític, després que amb posterioritat a les revolucions del 2011 es perfilés com una opció de govern possible i fins i tot viable, pot deure’s a diverses causes, però en destaquen clarament dues: la interferència estrangera i la falta d’un projecte socioeconòmic eficaç per treure els països àrabs de les autarquies que han governat durant dècades. Les estratègies a dos països en què els islamistes van accedir al poder, Egipte i Tunis, mai van estar ben definides, com si els seus líders pensessin que els problemes es resoldrien per si mateixos i sense esforç. ¿Han après els islamistes la lliçó? ¿Aprofitarien una segona oportunitat? En primer lloc, seria precís que es presentés una segona oportunitat, cosa que en aquests moments sembla difícil, tant a Egipte com a Tunis, tot i que el futur sempre és impredictible. Als dos països s’han escoltat veus qualificades dins del corrent islamista que exigeixen una reflexió profunda sobre el fracàs i que reconeixen que es van cometre errors com una casa que van generar desconfiança en àmplies capes de la població. Des que els islamistes es van implicar en l’esfera política, a partir dels anys 80, han sorgit qüestions relacionades amb la democràcia que són importants de determinar. La democràcia no és únicament respectar el resultat de les urnes sinó respectar qui no és com tu, una cosa que molts islamistes semblen no haver comprès, de la mateixa manera que tampoc ho han comprès els corrents nacionalistes que brollen a Europa. En el cas específic de l’islamisme, aquestes qüestions afecten principalment les llibertats públiques i individuals, la posició de les dones i la situació de les minories, especialment les religioses. Al principi semblava que el moviment tunisià Ennahda respondria satisfactòriament a aquests desafiaments, però els successos de l’estiu del 2021, així com els del 2013 a Egipte, on els islamistes van ser apartats del poder per la força, indiquen que el debat no s’ha resolt de manera satisfactòria i que és necessari continuar aprofundint en les qüestions essencials per a la democràcia. És notable observar que l’islam polític identificat directament o indirectament amb els Germans Musulmans ha renunciat a la violència sense matisos i sense fissures, fins i tot després d’haver sigut desallotjat del poder per la força, una cosa que en el seu moment va suscitar fortes aprensions. En el cas egipci, fa gala d’un pacifisme molt explícit i és interessant consignar que, a diferència del que passava en el passat, no posa tant èmfasi en la qüestió identitària, un flagell que l’islam polític compartia amb els actuals nacionalismes europeus. No és que no hi hagi veus identitàries, sinó que són minoritàries i fins i tot marginals, cosa que suposa un avenç destacat respecte als escleròtics nacionalismes europeus. Tant en el cas dels Germans Musulmans egipcis com en el moviment Ennahda tunisià, els dos corrents emfatitzen la necessitat de reprendre la democràcia i tornar a la legitimitat constitucional, però alhora insisteixen que és imprescindible l’autocrítica, així com, en el cas d’Ennahda, demanar perdó al poble pels errors comesos. El fet que ni a Egipte ni a Tunis l’islam polític hagi abordat amb decisió les qüestions socioeconòmiques constitueix el seu gran error que ajuda a comprendre el seu fracàs, almenys en part. És més, alguns analistes han indicat que l’islam polític sorgit del 2011 presenta una ideologia liberal o fins i tot neoliberal, que no té res a veure amb el corrent islamista que en els anys quaranta, cinquanta i seixanta va apel·lar a la justícia social com el seu principi bàsic i prioritari. Aquest assumpte capital és el que potser assenyali amb més claredat que l’islam polític és avui una ideologia immadura que hauria de debatre aquestes qüestions abans de convertir-se en una alternativa acceptable als règims autòcrates.

Qüestions candents sobre l’islam polític i la democràcia

Dues causes expliquen el fracàs de l’islamisme polític: la interferència estrangera i la falta d’un projecte socioeconòmic eficaç per treure els països àrabs de les autarquies que han governat durant dècades

El més llegit