Ja fa molt temps que el cotxe va deixar de ser un simple mitjà de transport per convertir-se en tota una cultura. Quan és només un instrument, és pràctic i pot ajudar a viure millor: per a gent gran i necessitada, serveis, transportistes, treballadors i evidentment qualsevol transport públic. Però el seu ús s’ha estès fins a la ridiculesa, amb SUV de diverses tones per desplaçar una sola persona dins de la ciutat, i s’ha anat transformant en un símbol de l’individualisme, el progrés econòmic i fins i tot de poder social, alimentat per la publicitat. És cert, l’automòbil té al darrere una fabulosa indústria que només a Espanya crea i manté centenars de milers de llocs de treball directes i indirectes i suposa al voltant del 10% del PIB. Amb aquesta coartada real, es troba sempre la manera de protegir-lo i justificar-lo. Davant la creixent pressió mediàtica i la progressiva consciència mediambiental, la indústria del cotxe ha trobat el seu nou discurs, sintetitzat molt bé per Salvador Alemany (Abertis): «L’enemic és la contaminació, no el cotxe». És a dir, es tracta de guanyar temps mentre el cotxe tradicional, de motors no elèctrics, representa encara gairebé 7 de cada 10 que es venen. El que es pretén és donar una imatge edulcorada del cotxe i obviar el seu costat sinistre, del qual rarament es parla: es calcula que al món moren cada dia la barbaritat de 3.700 persones per accidents de trànsit (1.350.000 a l’any), més els seus corresponents ferits amb terribles seqüeles de per vida.