És humanament inacceptable. Per un moment mirem les cares de desesperació, les empremtes del dolor que revelen les imatges a la frontera entre Polònia i Bielorússia. Són nens i adults que ens descobreixen l’angoixa de viure sense horitzó, perseguits i assetjats de nou quan pensaven que la violència començava a quedar enrere. Víctimes d’engany i traïció, han perdut el seu capital, econòmic i humà, per quedar atrapat en els llimbs entre un país que els menysprea i una Europa insensible al patiment. El temor, el mateix que va generar l’afluència dels refugiats sirians el 2015, torna a línia on comença la Unió. Lituània i Polònia tanquen fronteres i neguen l’accés a les organitzacions d’ajuda. Tornen les concertines i els discursos que parlen d’una amenaça apocalíptica, tot i que ara els que són a l’altre costat d’aquesta línia no arribarien a omplir un pavelló poliesportiu si els poséssim junts. ¿Hem après alguna cosa?