Veure el poble des del tren

Provinc d’una llarga estirp d’urbanites, gent sense poble, sense arrels i sense afecció. Vam néixer i ens vam criar en ciutats, i si algun avantpassat excepcionalment va sortir d’una població petita, no va transmetre ni memòria ni enyorança d’allò. No tinc experiència vital rural, per no fer, no he fet ni càmping, vaja, que soc menys de la muntanya que un semàfor. Per això m’atrauen els pobles, són exòtics, desconeguts, misteriosos. El primer poble que tinc consciència d’haver visitat va ser Navaconcejo, a Càceres. Tot se’m va quedar gravat: el matalàs de llana, l’establa, les olors i els sorolls dels animals, la contraporta de fusta, el vestíbul, els pebrots assecant-se, com espetegava el foc... per això, quan fa uns mesos em van convidar a participar en unes jornades a Sòria en què es parlaria de pobles, vaig acceptar sense dubtar. Arrossegada per aquesta fascinació, treballo en ‘Tierra Baja’, un guió de llargmetratge ubicat en això que anomenen l’Espanya buidada, en concret al Baix Aragó, Terol, i també he situat allà la meva última novel·la, ‘El cielo profundo’. Vaig conèixer aquests paratges per Buñuel, que tan bona propaganda li va fer al seu poble, Calanda, on avui s’allotja el Centre Buñuel i tornada últimament gràcies al director, Miguel Santesmases. Amb el cine es coneix món. Preparava la meva intervenció a Presura 2021, la fira nacional per a la repoblació de l’Espanya rural (és la cinquena edició, cada any amb més expositors, més activitats i millors resultats) i vaig adonar-me que, en l’audiovisual patri, potser per inèrcia, potser per raons econòmiques, la presència d’allò rural és infreqüent, llevat que sigui per explicar alguna història truculenta de crims estil Puerto Hurraco o de temps passats a l'estil ‘Trinchera infinita’. Vaig recordar que, en els últims anys, han sigut sobretot joves directores que ens han explicat els pobles moderns: ‘Destello bravío’, ‘El cielo gira’, ‘Estiu 1993’, ‘Ojos negros’, ‘Mi querida cofradía’, ‘La inocencia’... Les dones ens movem bé en els marges del sistema, i el camp, com nosaltres, és en aquesta perifèria narrativa on ens podem organitzar amb les nostres pròpies regles. A altres països europeus en canvi, en particular en el cine francès, històries contemporànies molt diverses s’ubiquen en l’entorn rural. Possiblement es degui al fet que a França el camp està molt més densament poblat, és un sector econòmic fort i decisiu, al qual la ciutat no dona l’esquena. També passa que allà el camp, els pobles, no estan desprestigiats, ni tenen la mala premsa que aquí ens fa creure que en un poble viu qui no hi té més remei. Per sort, la pandèmia n’ha demostrat molts que viure en un poble, lluny d’aglomeracions, és el més semblant al luxe, però falta que la ficció expliqui millor i normalitzi la vida rural. Quan em va tocar intervenir, no obstant, la conversa va agafar camins molt diferents ja que dialogava amb Luis Calderón, alcalde de Paredes de Nava, Palència, gran conversador ple de bones idees. Com és tendència natural en mi, em vaig sentir culpable de manera preventiva i vaig arrencar la meva intervenció parlant d’estereotips i clixés: ¿com de malament ho fem els guionistes quan situem les nostres històries als pobles? L’alcalde, que a més de culte, és cortès, no em va voler enfonsar i em va explicar que al seu poble això de la cultura ho tenen per la mà, perquè allà van néixer Jorge Manrique el 1440 i Pedro Berruguete el 1430. I em va citar un fragment dels diaris d’Ortega y Gasset, en què el gran pensador és pujat en un tren camí del Nord i el comboi s’atura precisament en Paredes de Nava. El bo d’Ortega anota al seu quadern: «Aquestes teulades d’esglésies i hospicis, quina tristesa sense esperança es desprenen...». ¡Quin prejudici! ¡Quin clixé! ¡I sense baixar del tren! L’alcalde s’indignava amb raó. N’hi ha per a això i per a molt més. De les ‘Bucòliques’ de Virgili a ‘Los asquerosos’ de Santiago Lorenzo, els intel·lectuals fa segles que opinem alegrement del camp. Llavors li vaig proposar convocar una reunió de guionistes que fessin vida de poble un parell de dies, cosa que és baixar del tren i tastar el terreny. Li va semblar molt bé. L’únic risc és que ens doni per quedar-nos, li vaig advertir. Els creadors, al cap i a la fi, no necessitem més que espai i temps per crear (i un jornal, com tothom). A la fira va quedar clar que a uns els falta el que a d’altres els sobra. Per poc que ens organitzem, no descartem que els Berruguetes i Manriques d’avui sorgeixin, una altra vegada, d’un poble.

Veure el poble des del tren

No tinc experiència vital rural i per això m’atrauen els pobles, són exòtics, desconeguts, misteriosos

El més llegit