Josep Lluís Alay diu que lluitarà per la independència fins que es mori, però no revela si la defunció serà aviat o tard, que és el que ens interessa. Aquestes coses no s’han de deixar a l’atzar, perquè llavors la gent comença a fer-se les seves pròpies hipòtesis, ja que no és el mateix aguantar la tabarra d’Alay deu anys més que una setmaneta, set dies passen ràpid, ni te n’adones. Una afirmació tan abstracta com la d’Alay s’ha de concretar acompanyant-la de certificats mèdics, analítiques completes, antecedents familiars i una entrevista al seu doctor de capçalera, que alguna cosa deu saber, del temps que li queda a Alay en aquesta vall de llàgrimes. Sense oblidar afegir els ‘hobbies’ de la potencial carn freda, ja que, de cara a començar a fer malves, no és igual dedicar el temps lliure als escacs que a l’escalada lliure. Almenys d’aquesta manera els soferts catalans sabríem a què atenir-nos. No perquè temem que aconsegueixi la independència de res ni de ningú, així visqui aquest pobre home tant com Matusalem. És només per saber quant ens queda d’Alay i la seva tabarra.