De la unitat al sectarisme

Acaba de complir-se cinquanta anys de la fundació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona. Es tracta de l’esdeveniment polític unitari més important de l’etapa final de la dictadura franquista i de la creació d’un organisme format per forces polítiques, sindicals, veïnals, intel•lectuals, socials, acadèmiques, estudiantils, etc. , disposat a enderrocar el franquisme i obrir el camí a una democràcia constitucional. En un país tan acostumat a considerar “històrics” fets que difícilment obtindran cap mena de record resulta més que sorprenent i criticable que aquesta commemoració no hagi merescut un ressò mes significatiu en els àmbits polítics, institucionals i dels mitjans de comunicació, especialment els del sector públic. És evident que han canviat els temps i les circumstàncies polítiques, que la unitat no es pot trobar ni a l’interior d’un partit polític ni d’un govern de coalició i que resulta gairebé impossible que la diversitat i pluralitat de forces polítiques i socials coincideixin en objectius comunss. L’Assemblea de Catalunya va aprovar un document de quatre punts, sintetitzat en un eslògan de tres, “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, marginant la necessària col•laboració amb la resta de forces peninsulars –deixaven de banda les illes balears i canàries- que coincidissin en l’antifranquisme. La cohesió, la capacitat de mobilització i d’ampliació de membres així com l’extensió territorial convertiren l’Assemblea en un organisme únic, rellevant i modèlic per a altres països amb situacions polítiques similars. Si en aquella època el 'partit' era el PSUC, tothom està també d’acord en reconèixer que la creació de l’Assemblea fou una iniciativa seva i que aprofità la seva presència en la majoria d’associacions socials, veïnals i d’altres per incorporar les diverses entitats i els militants comunistes a la nova organització. Així ho ha explicat recentment en Miquel Sellarés en alguna entrevista i ha reconegut que Antoni Gutiérrez Díaz, el 'Guti', en fou el més creatiu i actiu responsable. També s’ha de recordar que el moviment obrer, específicament CCOO, impulsat pel PSUC, formà part activa de l’Assemblea i contribuí a la seva extensió. L’Assemblea, doncs, representa la diversitat antifranquista, la capacitat de formular una política unitària i el primer punt i lloc de coincidència entre formacions centristes, socialistes, comunistes, separatistes, nacionalistes, anarquistes i opcions cristianes, catòliques, agnòstiques o atees. El dia 5 de novembre la presidenta del Parlament, membre de Junts per Catalunya, i el Síndic de Greuges, secretari general del PSUC l’any 1986 i president d’Iniciativa per Catalunya entre 1987 i 2000, convocaren un acte en el Parlament de Catalunya per a la commemoració del 50è aniversari de la creació de l’Assemblea de Catalunya. Era una bona idea, per suposat, però la realització ha estat poc afortunada segons s’ha anat veient posteriorment. La mesa del Parlament no en va tenir informació ni possibilitats d’intervenció, tampoc reberen invitació alguns dels seus membres ni persones rellevants de la política catalana que en el seu dia formaren part de l’Assemblea. Les invitacions arribaren amb molt poca antelació, la sala on es realitzà l’acte era petita i amb poca assistència, les vuit persones que intervingueren, que segons la Presidenta havien de ser paritàries en gènere, compliren aquesta condició i curiosament, malgrat que quatre eren exmilitants del PSUC, només va destacar la seva rellevància la persona vinculada a Convergència que juntament amb la d’UDC i el periodista presentador de l’acte feren aportacions a la memòria històrica de la commemoració. L’excessiu nombre de ponents obligà a disposar de poc temps per parlar. Només la Presidenta i el Síndic gaudiren de més minuts però no els dedicaren a la memòria històrica. El Síndic, tot i criticar que no n’hi hagi, s’atribuí a ell mateix la obligació de parlar del present i de les seves mancances. La Presidenta demostrà una vegada més que li interessa manipular la història per fer-la coincidir amb els seus interessos partidistes i no amb la seva funció de representant de tot el poble de Catalunyaa. L’Assemblea de Catalunya, dissolta l’any 1977, mantingué la unitat i el rigor. Avui, com exemplifica aquest acte, s’està imposant el sectarisme, el partidisme i la manca de raonaments i coneixements per afrontar i debatre la realitat. Si no rectifiquem hi perdrem molt.

De la unitat al sectarisme

S’està imposant el partidisme i la manca de raonaments i coneixements per afrontar i debatre la realitat. Si no rectifiquem hi perdrem molt

El més llegit