Hauria passat del tot desapercebuda, la commemoració de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, si no s’hagués produït la doble circumstància de l’apropiació indeguda per part d’una fracció de l’independentisme i per l’altre la protesta del PSC, que ha diferència d’ERC o dels Comuns, que s’han fet el sord, han aixecat el dit amb una tan santa com inútil indignació. Molta unitat per recordar però ben poca per imitar en aquest temps de subdivisions. Que la Presidència del Parlament ha passat amb tres capítols de desafiar l’Estat a simular que se’n burlava per, finalment, posar-se ridículament al servei de les ambicions personals, mes enllà i tot que les de partit, és una seqüència tan coneguda com poc interessant. Carme Forcadell se la va jugar, Roger Torrent va jugar al gat i la rata i Laura Borràs espera trobar el dineret mentre escombra les costerudes escalinates de la pròpia mitificació. La trista seqüencia només importa els que igualen gestió de l’autonomia i delicte d’alta traïció.