Limitació de la llibertat expressió: un pas més en la criminalització de la resistència palestina

El divendres 22 d’octubre del 2021, sis oenagés palestines van ser designades –sense proporcionar-ne proves– pel Ministeri de Defensa israeliana com a «terroristes». La notícia va provocar enrenou, però no va representar un xoc per a tothom. Igual com en molts altres àmbits, i igual com l’amenaça d’annexió de territoris a Cisjordània l’estiu del 2020, es tractava d’un pas més en una estratègia de dècades basada en la despossessió i deshumanització del poble palestí. En la intimidació a qualsevol veu crítica. En un i un altre cas, la continuïtat obliga a tenir en compte les terrorífiques conseqüències materials. A Espanya som conscients de fins on ha arribat la demonització de la solidaritat, com demostra l’empresonament arbitrari de Juana Ruiz. Israel implanta una estratègia cada vegada més sofisticada destinada a restringir l’espai de la societat civil palestina. Tot i que són algunes les entitats blanc d’aquestes accions, moltes d’aquestes vitals per al dia a dia dels palestins en territori ocupat, en destaquen les organitzacions que identifiquen, recopilen i relaten les violacions de drets humans sobre el terreny. Com no podia ser d’altra manera, en destaquen molt particularment les que centren part de la seva activitat a difondre aquesta informació més enllà de les fronteres de la Palestina històrica. El seu paper és clau en un discurs cada vegada més estès en el pla internacional, que es nega a ser protagonista de debats maniqueus i no se centra en l’existència d’un ‘conflicte’ sinó en les conseqüències de l’ocupació en un règim que cada vegada més informes defineixen com d’apartheid. Un simple cop d’ull al ‘hashtag’ #IStandWithThe6 dona fe de com la narrativa ha evolucionat. Les campanyes de desprestigi de la tasca d’aquestes organitzacions, i a aquells que les recolzen, també existeixen al món virtual. Al llarg dels últims anys, qualsevol a les xarxes socials podia deslegitimar qualsevol argument basat en informes i investigacions rigorosos. N’hi havia prou amb un manual de propaganda –‘hasbarà’– i una llista de potencials víctimes del lloc web NGO Monitor. La repressió ‘online’ ha augmentat i intensificat durant la Covid-19, fins i tot s’ha transformat en censura en plataformes com Facebook, Zoom o Instagram. La pressió és dirigeix, a més, als donants internacionals, molt flagrantment en el cas d’organitzacions que contribueixen a avançar la investigació davant el Tribunal Penal Internacional. ¿L’arma preferida? Les acusacions infundades de «terrorisme» i «antisemitisme», que aconsegueixen paralitzar qualsevol Govern. L’argument de la seguretat i supervivència de l’Estat hebreu representa el pilar de la postura de la societat internacional. Els seus governants hi recorren tant dins com fora de les seves fronteres, tal com demostren verificacions regulars de la Unió Europea que els seus fons no recolzen activitats «terroristes», tot i que siguin moltes vegades en realitat simple treball de camp amb entitats que fa dècades que operen a escala local. Aquesta actitud emmascara cada vegada pitjor el seu terror pel fet que el món conegui –i condemni– les seves accions sobre el terreny. ¿Per què una decisió en aparença tan matussera? És inevitable vincular la creixent assertivitat del país, independentment de la composició del seu Govern (¡després de Netanyahu tot havia de ser diferent!), amb la impunitat de la qual gaudeix a l’arena internacional. No es tracta únicament que es doni el vistiplau als seus acords amb règims àrabs que utilitzen tecnologia israeliana per reprimir els seus pobles. Cada acció, més intolerable que l’anterior, és rebuda per comunicats tebis plens de profunda preocupació en què gairebé sempre es recorda que l’statu quo és culpa d’israelians i palestins, que haurien de tornar ràpid a la taula de negociacions. S’al·lega que es tracta d’assumptes abordats en privat, però res canvia sobre el terreny. Un objectiu principal d’aquesta estratègia va més enllà de simplement obstaculitzar el treball de desenes d’organitzacions: es tracta de desgastar-les. Es tracta que dediquin la major part del temps i esforços a lluitar contra aquestes acusacions en comptes de continuar amb la seva feina. Una cosa similar passa amb milions de palestins dels dos costats de la Línia Verda, obligats a passar hores en ‘checkpoints’, sol·licitant permisos, consultant els seus advocats, demolint les seves cases... La seva dignitat és el de menys, i moltes vegades no hi ha temps per a la lluita. Mentrestant, com ha passat durant dècades, continua sobre el terreny la violació sistemàtica de drets humans. Fins que no només els palestins, sinó el món, diguin que ja n’hi ha prou.

El més llegit