Fa unes setmanes vaig compartir amb un grup de docents una conversa sobre l’ensenyament a secundària. Quatre temes van despertar interès: la situació que patien els interins, la poca presència de la llengua catalana, la paperassa “inútil”  i l’escassa complicitat que rebien de les famílies. Una persona va afegir-hi la poca ajuda dels inspectors, que sovint defugien encarar els problemes. Un dels tertulians va deixar anar: “Com vols que s’hi impliquin si la majoria són desertors de les aules”.  Sorprenentment, fa uns dies vaig tornar a sentir el terme “deserció” atribuït als comunicòlegs i assessors  polítics. En aquest cas, com a desertors de la cultura política encunyada pels col·lectius de homes i dones que, tot compatint un ideari, protagonitzen la vida de les organitzacions polítiques.