150 anys del "doctor Livingstone, suposo?" | + Història

Era el 10 de novembre de 1871 quan, a la vora del llac Tanganyika, un home es va apropar a un altre per preguntar-li: “Doctor Livingstone, I presume?”, a la qual cosa l’interpel·lat va respondre: “Sí, i estic agraït de poder ser aquí donar-li la benvinguda”. El periodista Henry Stanley per fi havia trobat el metge David Livingstone, de qui s’havia perdut la pista el 1865. I si fou localitzat va ser gràcies un encàrrec periodístic. En aquells moments Livingstone era un personatge conegut tant al Regne Unit com als Estats Units. Nascut a Escòcia el 1813, era fill d’una família obrera molt humil. Als deu anys ja treballava dotze hores diàries en una fàbrica de cotó. A més, eren molt creients i el seu pare l’obligava a llegir llibres de teologia i biografies de missioners. Ell, però, també estava interessat en les ciències naturals. Gràcies a molts esforços va poder estudiar la carrera de medicina a Glasgow. Mai, però, va abandonar la fe ni la seva vocació de convertir-se en missioner que tenia des de petit. La seva idea inicial era anar a la Xina, però les anomenades guerres de l’opi ho van impedir. Finalment, el 1841, va marxar a l’Àfrica, on va explorar el desert de Kalahari i creuà el continent des de l’Atlàntic fins a l’Índic. Gràcies a aquestes proeses es va convertir en tota una celebritat al seu país i el govern va col·laborar econòmicament amb algunes de les múltiples expedicions que va realitzar a partir des de llavors. Entre les seves descobertes, s’hi compten ser el primer europeu a arribar al riu Zambeze i a les cataractes Victòria (batejades amb aquest nom en honor de la reina d’Anglaterra). Però tot allò no era gens fàcil. Les condicions eren molt dures i els exploradors britànics estaven poc preparats per les situacions extremes. En una de les campanyes va morir quasi tota l’expedició per culpa de la disenteria. Entre les víctimes s’hi comptaven el seu germà i la seva esposa, que l’havien acompanyat. Ell mateix es va veure forçat a tornar a casa i la premsa va definir la darrera aventura com un fracàs, però no va defallir i el gener de 1866 va començar una nova aventura a Zanzíbar. Als posar els peus a l’Àfrica se li va perdre la pista. Van anar passant els anys i ningú tenia notícies de l’explorador més popular de les Illes Britàniques. El diari 'New York Herald' hi va veure una bona oportunitat de guanyar lectors i va enviar un dels seus reporters més intrèpids a la recerca del doctor Livingstone. Era Henry Stanley, un gal·lès que als divuit anys havia marxat als EUA per guanyar-se la vida i havia acabat treballant de periodista rodamón. El 1869, després de cobrir la inauguració del Canal de Suez i va viatjar a Jerusalem, va acostar-se a l’Índia per, des d’allí, navegar rumb a la costa africana a través de l’Oceà Índic. A continuació va avançar terra endins fins aconseguir localitzar l’explorador desaparegut. Era fàcil identificar-lo, perquè era l’única persona blanca que hi havia en aquelles terres. De tot allò fa 150 anys. La conversa va ser força més llarga que una simple salutació i es van fer tan amics que Stanley va acompanyar el metge a investigar el nord del Tanganyika. Després el periodista va intentar convèncer-lo perquè tornés amb ell a Europa, però Livingstone va preferir quedar-se. Més tard es va saber que durant aquells anys desaparegut va haver de superar tota mena de problemes, i fins i tot va contraure el còlera. Se sentia vell i cansat. Sabia que el seu cos no aguantaria una nova travessia tan llarga. Poc després, el 1873, va morir per culpa de la malària. Tenia 60 anys. Les seves despulles van ser enviades a Londres per donar-li sepultura a Westminster, el lloc reservat a les grans personalitats britàniques. Abans, però, seguint les seves últimes voluntats van extreure el cor del cadàver per enterrar-lo als peus d’un arbre. Pel que fa a Stanley va seguir la seva carrera de periodista i aventurer carregada d’ombres, entre altres coses per la seva col·laboració amb el rei Leopold de Bèlgica en la colonització del Congo. Febre exploradora Amb l’excusa de les investigacions científiques i les missions religioses, les grans potències europees van utilitzar la febre exploradora del segle XIX per ampliar els dominis i bastir els seus imperis colonials. Es va entrar en una competència ferotge, acompanyada d’una cursa armamentista que va acabar derivant en la Primera Guerra Mundial. Entendre-hi + amb la història

El més llegit