Quan s’aborda la crisi constitucional europea que va provocar la sentència del Tribunal Constitucional polonès del 7 d’octubre de manera gairebé immediata es pensa en sancions i condicionalitats. En rares ocasions el plantejament es realitza des d’una anàlisi més política del repte plantejat. A més, gairebé sempre l’enfocament es fa sobre la individualitat del cas, quan és imprescindible obrir el focus i observar més enllà del cas particular. A ningú se li escapa que són diversos els països que observen de manera minuciosa les reaccions de tots els actors involucrats. És cert que, des d’un punt de vista tècnic, és important conèixer les eines de les quals disposa la Comissió Europea per donar una resposta a aquest tipus de crisi. Però no és menys cert que en la majoria de les ocasions és imprescindible prendre decisions polítiques que activin els mecanismes legals i jurídics que permetin desbloquejar la situació. Si no, és molt complicat d’entendre quina és la raó per la qual, durant l’últim Consell Europeu, no hi va haver una declaració política conjunta defensant l’arquitectura constitucional de la UE que fes posar vermlles els governs que la poguessin estar qüestionant. De fet, el tema de l’Estat de dret es va introduir d’amagatotis i amb mandra. Hi ha molta por entre els líders polítics d’obrir un debat sobre la sobirania, especialment en aquelles geografies on hi ha eleccions en dates pròximes amb l’extrema dreta atiant l’electorat –França–, o on s’està millor sense aixecar la veu per por d’un control més gran sobre el que fa cada Estat a casa seva, –Malta o Bulgària estarien en el punt de mira, per exemple–.