Gerard Piqué va dir que té «enveja sana de Madrid» el dia que hi presentava la seva Copa Davis. Les declaracions no passarien de ser un agraïment comprensible a la ciutat que li permet florir els seus legítims negocis, si no fos perquè es produeixen en un clima molt concret, en què una part de les elits catalanes reneguen per terra, mar i aire de la Barcelona de Colau i sospiren per la d’Ayuso. Quan Piqué diu que «Barcelona ja no és al nivell de Madrid», sense que sabem gaire bé amb quins criteris fa l’avaluació, és perquè aquesta vaga idea es repeteix reiteradament a tots els dinars acabalats de la ciutat. Curiosament, l’‘establishment’ local desenvolupa aquesta teoria de la decadència de Barcelona en complicitat xocant amb una part de l’independentisme, del qual fugen espaordits quan s’ha de parlar de sobiranisme, però que abracen entusiasmats quan s’ha de triturar Colau. La fascinació, no s’enganyin, no és per Madrid sinó pel Madrid d’Ayuso, que és molt diferent, i va començar el mes de maig passat, quan la nova heroïna d’aquests catalans va arrasar a les eleccions contraposant la seva pretesa ‘llibertat’ al suposat comunisme de Podem. L’apropiació per part d’Ayuso del concepte de ‘llibertat’», es una de les maniobres més perverses i brillants que s’han fet en la política espanyola des que va començar el segle, però encara així sembla mentida que hagin quallat amb tant èxit a les zones altes de Catalunya metàfores tan bàsiques que semblen tretes d’un manual escolar de la postguerra.