Camino pels carrers de Barcelona –sense sortir de la vorera i a pas normal, convé dir-ho– i perdo sovint l’equilibri per les envestides dels que, vianants com jo, però atacats per les presses, m’avancen a dreta i esquerra indistintament, arraconant-me contra els edificis els uns i empenyent-me cap al mig de la calçada els altres. El perill de caiguda augmenta quan això passa en voreres estretes i freqüentades. O quan a aquesta urbana espècie de correcamins s’afegeix una altra que avança motoritzada a cavall d’un patinet o bicicleta.