Calviño: quan a l’economia li falta discurs polític

Des dels temps d’Enrique Fuentes Quintana en el primer govern d’Adolfo Suárez, la vicepresidència econòmica ha sigut el contrapès polític més important de la Moncloa. Miguel Boyer mai va aconseguir aquest lloc amb Felipe González pel zel de Guerra. Rodrigo Rato, ara sembla un acudit, ho va ser amb Aznar, i Solbes amb Zapatero a l’arrencar la crisi financera. Rajoy mai va voler decidir –en la seva línia– entre Montoro i Guindos. I Pedro Sánchez va recuperar el lloc per donar-l’hi a Nadia Calviño, primer per contrarestar Pablo Iglesias i, després, Yolanda Díaz. En això estem, en una espècie de yin i yang que no acaba de funcionar i causa un desconcert creixent entre els empresaris i, últimament, entre els sindicats i a Brussel·les. El perfil de la vicepresidenta Nadia Calviño és graduada en Economia i en Dret. Pertany al Cos de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat, l’equivalent en matèria de números als Advocats de l’Estat en assumptes jurídics. I compta amb una llarga experiència a la Comissió Europea a Brussel·les. Aquest aspecte del seu currículum va ser decisiu en l’elecció per part de Sánchez. Calviño reflecteix aquest patrimoni europeista que sorgeix de la fusió intel·lectual entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. El que Podem i Vox –que aspiren succeir des dels extrems uns i altres– anomenen «la casta» per guanyar-se recolzaments a les xarxes socials polaritzades. Calviño parla, decideix i legisla amb un ull posat a Brussel·les, tot i que això provoqui incomprensió a les seves files, especialment en els presidents autonòmics o en els alcaldes que senten l’alè de Podem al clatell. La perplexitat dels empresaris Des de fa uns mesos, aquest perfil europeista de la vicepresidenta econòmica ja no garanteix simultàniament la tranquil·litat de l’empresariat. Una part dels directius no entén la seva passivitat en vista d’una inflació desbocada que amenaça de fer miques el quadro macroeconòmic del Govern (previsions de creixement, recaptació, dèficit i deute) i que ja s’ha convertit en el problema principal de les empreses, tant per l’encariment de l’energia i de les matèries primeres com per la pressió a l’alça dels salaris. L’expectació és màxima per veure com afronta aquest debat el nou govern alemany que, en qualitat de socialdemòcrata, no deixarà respirar una alça incontrolada de preus. La pujada de tipus d’interès i el fre a la compra de deute són a l’horitzó. A aquest desassossec se suma l’embús en el repartiment efectiu dels fons europeus. I la reforma laboral no pinta gens bé per als interessos de la patronal. El paraigua que Sánchez no obre Calviño fa una feina impecable des del punt de vista del president del Govern en la mesura que l’eximeix de corregir en públic els socis de Govern, i els parlamentaris, i li evita gastar temps a calmar Brussel·les. El que no està tan clar és que el president faci prou per acompanyar i dirigir Calviño. No tant en els gestos explícits com en el discurs polític. I el cert és que aquest és un Govern que no té una política econòmica que es pugui entendre en una frase. Com assenyalen molts empresaris, i també sindicalistes, no és previsible i les mesures que es prenen són, sovint, erràtiques o tardanes. Fiar-ho tot als fons europeus pot tenir sentit quan es posa en marxa la recuperació, però no serveix per a la transformació de l’economia espanyola que esperen els socis del nord d’Europa i exigeixen tant patronal com sindicats. La pluja de milions podria no tenir els efectes descrits a la fàbrica de discursos de la Moncloa i el president no té un fil argumental que vagi més enllà de dibuixar les bondats d’aquesta terra promesa. Falta explicar com i per què se superaran les dificultats per arribar fins a aquest paradís. I el temps s’acaba. Sánchez no regalarà a Podem un baló d’oxigen com el de trencar la coalició per la reforma laboral. Però el currículum de Calviño comença a no ser suficient, aquí i a Brussel·les, per compensar la vacuïtat del discurs econòmic del president. El camí es fa més estret d’aquí al mes de desembre i, sobre aquest buit, Vox col·loca la grans ‘fake news’ sobre el risc d’apagada.

El més llegit