Que vingui Europa i ho vegi, per Guillem López Casasnovas

La resistència a reformar les pensions té raons polítiques i poca cosa més. La solució és coneguda però cap de les seves alternatives son bones notícies, de manera que el millor que es pot fer és compartir els sacrificis que fan falta. Uns, acceptant que del que contribueixen avui rebran menys de l’esperat demà passat; altres, que les pensions es reduiran, per la pèrdua d’actualització i/o la tardança en fer-les efectives. La dada és demolidora a la vista de com ha crescut la bretxa entre l’edat de jubilació i l’esperança de vida en la jubilació, des dels 9,1 anys el 1900 als més de 20 a l’actualitat. Amb altres referents: els supervivents d’una cohort nascuda entorn de 1927 exhibeixen avui una biometria de longevitat similar a una persona de 65 anys del començament de segle passat. O simplement recordant que, entre 1960 i 2018, els adults hem guanyat entre 8 i 10 anys d’esperança de vida. A falta de consens parlamentari de com repartir el pes de la càrrega financera de les pensions i els guanys de vida dels pensionistes, es confronta el postureig de les propostes d’uns amb la possibilitat d’explotar la carnassa política per part d'altres. Tot i el sense fi de propostes que patim, sense abaixar la despesa en pensions, i ja des d’ara, la seva sostenibilitat és impossible. Tots ho sabem. Per estalviar-se els costos electorals, els polítics distreuen la seva inacció amb propostes serioses a vegades, alguns cops amb ocurrències, però sempre amb el qui dia passa any empeny com a mal menor. No toca altre que compartir la solució. El ‘lobby’ de pensionistes ha d’entendre que no pot ser-ne aliè: seria d’una gran injustícia social. A la teoria de la hisenda pública s’explica la regla de Musgrave, que als anys 60 del segle passat ja va fer una proposta de repartiment de costos i beneficis, tant dels derivats d’un efecte aleatori com dels demogràfics o de productivitat, entre cotitzants i pensionistes. De manera que, quan aquests últims es manifesten sota la reivindicació de «les pensions no es toquen», es mostren molt insolidaris amb les generacions joves, i quan manifesten que les seves pensions són baixes insulten la intel·ligència col·lectiva. Sota la mateixa reivindicació s’agrupen així aquells que tenen una pensió baixa, no contributiva (baixa, però del tot graciable, ja que no han cotitzat), amb els que tenen una pensió menor perquè així ho han volgut cotitzant el mínim (els autònoms en la seva majoria) i, finalment, amb els que han cotitzat el que se’ls hi ha exigit a l’espera de rebre la seva pensió proporcional corresponent. La pensió mitjana resultant de la suma d’aquests tres grups no assenyala res més substancial, altra que creure, que fent-ne 'tabula rasa' de l’heterogeneïtat del grup, ‘junts són més forts’. Actuant d’aquesta manera, negant la realitat, tots podem acabar prenent mal, també els propis pensionistes contribuents, si es produeix una exigència dràstica d’intervenció per part de la Unió Europea, negant ara, per exemple, els ajuts que facilita el programa Next Generation, precisament per falta de respecte a la generacions futures. Si això passa, llavors els dos grans partits espanyols hauran de deixar de barallar-se, i callaran volgudament, acceptant, per la força imposada des de fora, allò assenyat que internament no han sabut resoldre. Aquesta és sens dubte la solució de menor cost electoral per a qui li toqui implementar la mesura. Però encarir ara les cotitzacions durant deu anys (¿algú recorda mesures de recaptació amb marxa enrere?), com sembla proposar ara el ministre Escrivá, sona un despropòsit. Primer, perquè penalitza el cost de contractar un nou treballador, o de mantenir els llocs de treball en un moment que la tecnologia ja els està expulsant poc a poc del mercat. Segon, perquè castiga la generació actual a rendes disponibles netes, després de cotitzacions, més baixes del que ja són; i això sense cap garantia del què farà amb la sobrecotització el guardià de la guardiola. Tercer, perquè no pot ser que cada setmana s'amolli un globus sonda, ja sigui per una declaració política voluntarista, una posició de Govern, un projecte articulat de decret, un avantprojecte legislatiu, o ja sigui el resultat d’una ‘equivocació’ d’un dia de dormir poc, o una declaració suposadament malinterpretada pels mitjans, del ministre del ram. Que vingui ja la Unió Europea i ho vegi, imposi el que tots sabem s’ha de fer, que ens empassem la poció quan més ràpid millor, i que els partits mentrestant callin o parlin només amb la boca petita.

Que vingui Europa i ho vegi

Malgrat la infinitat de propostes que patim, sense abaixar la despesa en pensions, i des d’ara, la seva sostenibilitat és impossible. Tots ho sabem

El més llegit