González Casanova

Fa una setmana va morir, als 86 anys, José Antonio González Casanova, que amb Solé Tura, Isidre Molas i Josep Maria Vallès, va ser un puntal de la càtedra de Dret Polític de Manuel Jiménez de Parga, un focus d’oposició a la dictadura als anys 60. González Casanova, molt lligat al catolicisme oposat a l’Església preconciliar, va ser també dirigent d’un grup clandestí contrari al franquisme i molt rellevant en el seu temps, l’FLP (Front d’Alliberament Popular), conegut com el ‘Felipe’. A Catalunya es va dir FOC (Front Obrer Català) tot i que la majoria eren universitaris. El ‘Felipe’, fundat el 1958 pel diplomàtic Julio Cerón, va agrupar joves –molts tenien poc més de 20 anys el 1960– que volien fer caure Franco, van ser molt actius i compartien el que Jordi Amat ha descrit com a «fascinació primerenca per l’esquerra revolucionària». El PSOE els semblava de dretes i no els atreia ni l’URSS ni el dogmatisme del PCE. Els models eren Cuba, la Iugoslàvia de Tito, enfrontada a Stalin, i la revolució algeriana. El ‘Felipe’ va desaparèixer. ¿Per què va arribar a Espanya el creixement? ¿Per què Cuba va fracassar? La veritat és que molts dels seus dirigents van emigrar a altres partits. A Catalunya, Miquel Roca va cofundar amb Jordi Pujol CDC, però Narcís Serra, Pasqual Maragall, Isidre Molas, Rodolf Guerra i altres van ser un grup impulsor del PSC. A Madrid hi va haver la mateixa dispersió ja que hi van militar des de José María Maravall, després molt pròxim a Felipe González, Joaquín Leguina i José María Mohedano fins a José Pedro Pérez Llorca, ponent constitucional i dirigent de la UCD. González Casanova va estar en la fundació del PSC, va participar en l’elaboració de la Constitució i va ser membre del Consell de Garanties. Però, potser per la seva gran independència, no va tenir un paper polític rellevant. En la segona legislatura d’Aznar el vaig convidar a diversos col·loquis a BTV i em va demanar que li presentés un llibre que recollia els seus articles publicats des de 1974 fins aquell moment. Recordo que vaig dir que el llibre permetia seguir la reacció d’un socialista d’esquerres a l’evolució política espanyola. Em va corregir. «No soc un socialista d’esquerres, només un socialista. Sí, he votat sempre el PSOE, i a gust, perquè entre un partit de centre i un altre d’extrema dreta –aquesta és l’opció– no tinc dubtes». Va seguir: «Però, vaja, Felipe González no és socialista sinó més aviat un democristià ateu». Hi va haver un murmuri a la sala de Planeta de la rambla de Catalunya i, ajustant-se les ulleres, va rematar: «¿I Alfonso Guerra? No és socialista, sinó un peronista que ha llegit Antonio Machado». ¿Injust? ¿Caricatura? Potser, però González Casanova, a qui li agradava Mahler tant com a Guerra, era un intel·lectual inquiet i la caricatura, si és aguda –i ho era–, ajuda a entendre la realitat. I, és veritat, el gran actiu de Felipe González és haver governat no només per als seus (d’aquí la seva baralla amb la UGT de Nicolás Redondo), sinó pensant en interessos més amplis i triant l’opció –gens castrista– d’integrar d’una vegada per sempre Espanya a les pròsperes economies de mercat europees. A la seva manera González Casanova ho criticava –i ho reconeixia– al qualificar-lo de centrista. Després d’arribar al poder el 1982, molt avalat per l’SPD de Willy Brandt, va cultivar a fons la relació amb Helmut Kohl. González Casanova enyorava el ‘Felipe’ dels 60, però sabia que el seu temps havia passat. No va ambicionar càrrecs del PSC ni el PSOE. Amb votar-los –per eliminació– n’hi havia prou.

González Casanova

L’exdirigent del ‘Felipe’ creia que Felipe González era «un democristià ateu». Però el votava

El més llegit