Hi havia una família (els pares, dues nenes petites i una àvia) que s’acostava al lloc on estaven enterrats els seus morts. El pare, amb un drap, netejava la làpida de fulles i pols. Després, van dipositar sobre la tomba un ram de roses blanques. Hi havia una gentada, al cementiri. Com escrivia Rodoreda, «estava ple de famílies que netejaven les seves tombes i els seus nínxols». El matí era esplèndid, primaveral, fins i tot calorós. Les nenes miraven la cerimònia mig curioses, mig atordides per la impressió del recinte. A la part més antiga del cementiri, un mausoleu ostentós i recarregat, de Puig i Cadafalch, amb un reixat voluptuós. Poc més enllà, un curiós i gens habitual espai laic, que es va inaugurar fa més d’un segle, on reposen les restes de maçons, protestants i ateus. Poc abans d’un enterrament, aquell mateix dia assolellat, els operaris passaven un rasclet per sobre del sauló i dibuixaven geometries de neteja. En el recordatori de la persona que enterraven, vaig llegir: «La mare que ha deixat la taula parada». No hi ha un record més cert i precís. Els evoquem amb flors; ells, els morts, han pensat abans en els plats i les estovalles, en la taula on seurem.