50 anys de l’Assemblea de Catalunya

El diumenge 7 de novembre de 1971 es va constituir l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí del Raval de Barcelona. Antoni Tàpies va immortalitzar la data en un quadro que va donar al Parlament. La reunió clandestina, que va reunir 300 persones d’un ampli espectre de l’antifranquisme polític i social, va començar amb cinc minuts de silenci en record de la mort del treballador de Seat Antonio Ruiz Villalba, a conseqüència de les ferides de bala produïdes el 18 d’octubre durant el desallotjament de la fàbrica de la Zona Franca per part de la força pública a cavall. En una de les últimes reunions preparatòries, a la casa familiar de Pere Ignasi Fages, un jove treballador de Seat va explicar amb tota mena de detalls el conflicte laboral de l’empresa i la dura repressió patronal i policial. Mig segle després, un llibre escrit pels protagonistes i una exposició instal·lada al córner acabat d’inaugurar de la seu de CCOO de Via Laietana revelen la seva identitat: Pedro López Provencio, i vindiquen la centralitat del moviment obrer en el desenvolupament i amplitud de la plataforma unitària antifranquista que va contribuir de manera decisiva a guanyar l’hegemonia política a Catalunya i a la mobilització social que va fer inviable la continuïtat del franquisme, després de la mort del dictador. La constitució de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), després de la primera articulació de Comissions Obreres l’any 1964, la victòria electoral en les eleccions sindicals de 1966 i la seva il·legalització el 1967, va donar ales per primera vegada a la manifestació il·legal, durament reprimida, de la Diada Nacional. A partir de les mobilitzacions obreres i la pedagogia política realitzada pels comunistes catalans del PSUC, com remarca l’actual Secretari General de la CONC, Javier Pacheco, «es va anar construint un imaginari col·lectiu en què els drets nacionals es podien conquerir si anaven de la mà dels drets socials i que el valor de ‘Catalunya, un sol poble’ el portava la centralitat del treball, perquè en aquella nació catalana havia de ser català tot aquell que vivia i treballava a Catalunya». Una idea-força confirmada amb escreix als mateixos documents elaborats per l’Assemblea de Catalunya. El 6 d’abril de 1973 el secretariat de la Comissió Permanent condemna l’assassinat del treballador de construcció i militant de CCOO de la Tèrmica de Sant Adrià de Besòs, Manuel Fernández Márquez, i s’afegeix a la convocatòria de vaga general. Setmanes després, difon el comunicat «Per un Primer de Maig de lluita per les llibertats polítiques i nacionals», destacant la imperiosa necessitat d’aconseguir la llibertat sindical i el dret de vaga. La concentració exitosa a San Cugat del Vallès, amb la participació de milers de treballadors i, de manera especial, de Seat, se saldarà amb 20 detinguts. El juliol de 1974 torna a afegir-se a la convocatòria de vaga general del Baix Llobregat, arran dels conflictes a les empreses Elsa i Solvay. La solidaritat obrera de l’Assemblea de Catalunya s’estendrà als conflictes laborals de la resta d’Espanya i, de manera particular, als dirigents sindicals de CCOO del Procés 1.001. El llenguatge del comunicat de la comissió permanent és clar i contundent: «Els 10 [encausats] formen part d’aquest exèrcit d’homes i dones que dia a dia es deixen els ossos i la salut en benefici dels amos del poder econòmic i polític». Es pot recordar que, després de la caiguda de la coordinadora estatal de CCOO, el juny de 1972, la direcció serà assumida per Cipriano García i José Luis López Bulla, des de Catalunya. Així mateix, es pot indicar que el representant de CCOO en la comissió permanent era Paco Frutos, futur secretari general del PSUC i del PCE, que seria detingut el 28 d’octubre de 1973 en la famosa caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya. L’any 1971 l’empresa Seat, model del règim, tenia 24.112 treballadors pràcticament concentrats en els tallers de la Zona Franca, el 85% nascuts fora de Catalunya, una tercera part a Andalusia. L’any anterior, Pedro Ibáñez i Luis Iniesta van morir d’accident laboral. Per cert, Antonio Ruiz, que va morir a l’edat de Jesucrist, era Testimoni de Jehovà.

50 anys de l’Assemblea de Catalunya

Un llibre i una exposició vindiquen la centralitat del moviment obrer en el desenvolupament de la plataforma unitària antifranquista que va contribuir de manera decisiva a guanyar l’hegemonia política a Catalunya

El més llegit