El gran pensador, científic i poeta que és David Jou, president de la Fundació Joan Maragall, va obrir el curs fa pocs dies posant el focus no sobre una idea pròpia sinó posant de costat dues cites molt suggeridores d'èpoques i contextos diversos. I per fer això s'ha d'haver llegit molt i s'ha de ser molt generós. Trenar idees, posar en relació pensadors és una de les missions principals de la cultura i la comunicació. Escrivia Jacint Verdaguer a finals del segle XIX des d'Osona: “Poeta i llaurador sóc/ i faig la feina tan neta,/ que llauro com un poeta/ i escric com un llaurador”. I el filòsof coreà Byung-Chul Han, des d'Alemanya, escriu més d'un segle després que estem passant de ser “llauradors del pensament” a “caçadors d’informació”. Si passar de caçar a llaurar al Neolític va suposar una revolució, no sé com hauríem de llegir aquest moviment invers. Llaurar és plantar una llavor, és fer créixer una idea, és fer avançar una societat. I d'això parla també la paràbola del sembrador. Molts tenim ara la sensació que a penes atrapem a deglutir els ínputs que ens serveixen en cru les notícies, a voltes sense context, a voltes interessadament. Per poder pensar ens hem de poder aturar, hem d'aprendre a escoltar, i no necessàriament al que més crida. El soroll a la societat contemporània adquireix múltiples formes i no és fàcil desprendre-se'n.