Quan no es pot opinar

La periodista Carmela Ríos posava fa uns dies el focus en un informe de Facebook. En realitat, hi ha un informe principal i d’altres anteriors que la companyia acumula amb conclusions semblants. Després de diverses entrevistes a seguidors de la xarxa social, en què els preguntaven per la llibertat que sentien en aquest espai per parlar i debatre sobre política, el resultat va ser que no. La majoria de les persones entrevistades en aquests estudis advertia a la companyia que cada vegada se sentien menys segures a la xarxa. La polarització en aquests espais, on cada vegada tenen més veu els discursos més agressius, provoca que els qui volen parlar de política lluny dels extrems no ho puguin fer. Perquè quan ho fan reben odi, assetjament i hostilitat. La manera de fer front a això: evitar aquestes converses i, per tant, el silenci. D’aquesta forma, els missatges ultres i extremistes, amplificats per bots, es consoliden. Si parlem amb sinceritat, sabem que això no només passa a Facebook, sinó també a Twitter i altres entorns de la xarxa. Crec que una àmplia majoria s’identifica amb aquest comportament. Que aixequi la mà qui no hagi canviat la seva manera d’utilitzar les xarxes socials. Les empreses ho saben. Per això han anat incorporant cada vegada més filtres juntament amb les opcions de bloqueig. Però això no és suficient perquè, per contradictori que sembli, en aquestes xarxes conviuen al final dos efectes. Un, l’espiral del silenci, una teoria que ja es coneixia molts anys abans de les xarxes socials. La politòloga Noelle-Neumann va concloure que, en política, una bona part de la societat adapta el seu comportament segons l’actitud que predomini en aquest espai. Per llavors, ja va avançar que es produïa un aïllament dels qui mostressin un pensament contrari al de la majoria o davant els qui mantinguessin un discurs dominant. Aquesta teoria és de 1977. Anem pel 2021 i no hem canviat gaire. L’altra és l’efecte Dunning-Kruger. És a dir, els qui opinen sense gairebé saber de què estan parlant. Se sobreestimen sent uns incompetents, mentre que els qui sí que són competents, se subestimen. Diuen que és un biaix cognitiu que es diu superioritat il·lusòria. Això passa quan algú es creu més llest que la resta, tot i que en realitat no té ni idea de res. En resum, tenir bastant ego. I a tot això, hi sumem el creixement de les notícies falses i com les xarxes ajuden a difondre-les. Amb aquests perfils que acabo d’explicar, on una bona part no vol parlar per por i la que s’hauria de quedar callada no para de creure’s el melic del món, tenim aquest resultat. A les xarxes una part opina de tot. A mi no se m’ocorre ni ara ni abans, quan no em coneixia ningú, opinar de cada apunt de Facebook o Twitter, encara menys sobre la vida privada. Jo ho assumeixo, en primera persona. He deixat d’opinar a les xarxes socials. No considero que sigui el lloc. Ja no ho és. Quan escric un article d’opinió com aquest o he de pujar algun vídeo de televisió amb una intervenció meva, entro a la xarxa, la comparteixo i en surto. Estaria molt bé que aquesta anàlisi de Facebook contemplés altres variables, com el sexe o determinats perfils. Com a dona i feminista, he rebut missatges i insults no només d’homes masclistes, sinó de dones i d’altres col·lectius, independentment de la seva raça o identitat sexual. La misogínia està impregnada en la societat i aboca la seva bilis en aquests espais. Després hi ha les «caces de bruixes» dels qui et posen el peu al coll perquè parlis del tema que els interessi, sense pensar en res més. Al final, has de posar el mur de l’autocura per davant i les promeses a la teva gent, perquè ningú mirarà pel teu desgast emocional. Al final apliquem una autocensura per centenars de motius, però perquè les mateixes xarxes socials estan tolerant aquest odi. Davant el negoci que es mesura en xifres, utilitzen l’excusa de la llibertat d’expressió perquè campin al seu aire els pitjors missatges. Que en prenguin nota aquestes empreses si no volen posar en perill les democràcies. Les xarxes van néixer per opinar i ja no es pot opinar. La distància entre l’odi al món real i virtual és molt curta. Que prengui als carrers sense marxa enrere és qüestió d’uns centenars de tuits més.

Quan no es pot opinar

La polarització a les xarxes socials, on cada vegada tenen més veu els discursos més agressius, provoca que els qui volen parlar de política lluny dels extrems no ho puguin fer

El més llegit