Comencem per una obvietat: el català està en situació d’inferioritat manifesta, lluny de l’esbombat bilingüisme, en àmbits com el de la justícia (on no sempre és possible ser atès en una de les dues llengües oficials) i de l’audiovisual, on té quotes gairebé humiliants, per posar només dos exemples. En canvi, és una llengua raonablement competitiva en el sector editorial, al teatre o fins i tot a l’escola, gràcies a la immersió lingüística. Diguem que el balanç de la seva salut, tot i que ha de millorar encara molt, és molt lluny de l’apocalipsi que pretenen alguns, perquè ni corre perill a mitjà termini, ni per descomptat és cap amenaça per al castellà, com només pretenen els que mai han trepitjat Catalunya i s’inventen fantasies amb finalitats fosques. En aquest context de normalitat més o menys acceptable, un dels fets sorprenents dels últims temps és com un cert independentisme ha tornat a posar la qüestió de la llengua a sobre de la taula. Al principi del procés, entre el 2011 i el 2015, el català no va ser mai una arma llancívola de cap partit independentista, i el sobiranisme exhibia amb orgull els ‘indepes’ castellanoparlants com un exemple de transversalitat i com un missatge per ‘al dia després’: si un dia som independents, se’ns deia, ningú ha de patir per la seva llengua.