‘Castanyoween’

No soc de les que trien entre ‘castanyada’ o Halloween. Per mi, la festa podria dir-se ‘Castanyoween’ o ‘Hallotanyada’. M’agraden les dues, perquè soc dona de rituals i perquè tan ritual és celebrar l’arribada de la tardor menjant fruits de temporada com festejar la presència dels morts entre els vius decorant la porta de casa teva amb fantasmes, ratpenats i carbasses. Aquest any he comprat una zombi de plàstic i l’he penjat a la porta. Els meus fills adolescents i jo hem convingut a dir-li Pili. La Pili té el cabell llarg desbullat –així a l’estil nena de la pel·lícula ‘The Ring’–, porta una camisa de dormir –o el que sigui– de setí negre i té mans d’esquelet. Al prémer un interruptor que la Pili té al clatell, la seva cara pàl·lida s’encén amb tonalitats que van del violeta al verd, passant per un vermell sang captivador. També emet una mena d’udol diminut, com si la Pili tingués por de molestar o fos una zombi tímida. Per fer companyia a la Pili hem comprat una garlanda de fantasmes lluminosos i una sèrie d’adhesius que figuren ratpenats de diverses mides, una mansió rovellada i una bruixa amb la seva escombra. L’elenc no està malament. Espero que truquin a la nostra porta molts nens i nenes a la recerca de llaminadures, perquè en tinc un calaix ple esperant la seva arribada. També m’agrada el costum mexicà de portar menjar als morts i degustar-lo al cementiri amb tota la família tot i que aquest, i ho sento, no el practico. Preparar el plat favorit d’algú que no hi és però segueix ben present en la memòria és, em sembla, una bonica manera de recordar-lo. Recordar-lo per una cosa bona de tot el que vam compartir amb ell. Recordar menjant: vet aquí un altre ritu universal, que es repeteix a tot arreu i a totes les èpoques. Celebrem-ho tot. Celebrem que la tardor continua sent tardor, en l’època que toca, amb els productes que toca. Celebrem que encara no han arribat cap de les apocalipsis que ens anuncien. Que les castanyes rostides ens escalfin les mans, com en la infància, com en la infància dels nostres pares, però també l’ànima. Que els moniatos i els panellets endolceixen els acabats d’estrenar dies curts i les noves nits llargues. Que l’alegria es perpetua com cada any al voltant d’una taula, amb la gent de sempre, la gent que justifica els rituals i les celebracions. I la vida mateixa. I després, connectem la Pili i esperem l’arribada dels nens del barri. Deixem que els adolescents de casa reparteixin dents de caramel i galetes amb forma de ratpenat a tothom qui truqui a la nostra porta. Espantem la nostra por de la mort convivint amb ella unes hores; mig de broma, mig seriosament, prestant-li la molta atenció que mereix, però sempre en el terreny del ritual, de la festa. És a dir, sempre sota control. Perquè de tant en tant és necessari recordar certes coses: que el temps passa, que la mort ens sotja. Les castanyes i les carbasses són en realitat dos símbols d’algunes de les coses més serioses que ens passen.

El més llegit