Traient el cap per la finestra de l’hotel, enmig de la nit, observo el carrer deficientment il·luminat, estret i solitari. Es tracta d’un carrer de direcció única, com la vida, ja que la vida només condueix al cementiri. Sembla una broma que el carrer pel qual es va a la mort sigui el de la vida, però l’existència és plena de paradoxes d’aquest estil. He vist incomptables carrers com aquest des de les finestres d’incomptables hotels com aquest. Tots els carrers del món s’assemblen, diguem que tenen un aire de família, tot i que els seus caràcters siguin tan diferents com les personalitats de set fills dels mateixos pares. Si tingués valor, em vestiria de nou i baixaria al carrer i el recorreria ara mateix, a les dues de la matinada, en la direcció obligatòria marcada pels senyals de circulació. Tinc curiositat per saber on em portaria, on acaba i quina classe de reticle forma amb les vies estretes del centre històric d’aquesta ciutat en què he vingut a caure per fer un treball ràpid i marxar. Potser, al recórrer aquest carrer d’un extrem a l’altre, viatjaria també d’un extrem a l’altre de mi mateix descobrint zones inexplicablement inexplorades, racons oblidats. ¿Quant temps fa que no penso en la meva joventut, en la meva maduresa, en la meva infància? ¿Quedaran restes per aquí o per allà de totes aquestes regions de la meva vida? ¿Seria capaç de trobar-hi algun significat, algun sentit?