El meu pare va morir quan jo tenia 35 anys. Llavors no vaig creure que fos una cosa excepcional. Coses de la vida, vaig pensar. Molta gent perd el seu pare. Només a poc a poc em vaig adonar que, en el meu grup d’amics, de col·legues de feina o fins i tot de coneguts jo era l’única persona de la meva edat que no tenia pare. El meu pare sempre s’havia caracteritzat per la seva absència, no era una persona excessivament present en la meva vida perquè era un addicte a la feina, però des d’aleshores va ser un gravat en relleu: es definia perquè no era allà, perquè només se’n veia l’empremta, el buit que havia deixat