En els últims anys hem tingut enveja sana de Portugal. Va sorprendre l’arribada al poder el 2015 del socialista António Costa, que va saber entendre’s amb els comunistes, que allà són bastant curts de gambals (antieuropeistes), i amb el Bloc d’Esquerres, una espècie de Podem. Davant els mals auguris, el Govern de coalició (qualificat pejorativament de geringonça) va aconseguir assentar-se, va actuar amb pragmatisme i va aconseguir bons resultats socioeconòmics. El 2019, el Partit Socialista va guanyar les eleccions i Costa va passar a governar en solitari. Quan va arribar la pandèmia, hi va haver moments de tot, és clar, però en general va gestionar bé la crisi sanitària i Portugal va ser posat d’exemple, incloent-hi la seva campanya de vacunació. També vam tenir enveja del país veí perquè Rui Rio, líder de la dreta, va considerar que atacar Costa aprofitant la Covid no era «ni ètic ni patriòtic». A Espanya, en canvi, el recolzament de Pablo Casado a Pedro Sánchez va durar un telenotícies. Ara Portugal podria anar a eleccions després del rebuig dels antics socis d’esquerres als pressupostos. Però el sentit d’Estat entre els dos grans partits, el conservador i el socialista, ha prevalgut sempre, i les crítiques polítiques no s’han convertit mai en guerres caïnites. Si finalment hi ha eleccions, una decisió que depèn del president de la República, que és del partit de l’oposició, un possible canvi no es viurà amb angoixa existencial.