Derogar la reforma laboral i que tot segueixi igual

Reforma laboral és el nom que engloba el reial decret llei 3/2012, de 10 de febrer, juntament amb la llei 3/2012, de 6 de juliol. Una profunda reforma que, d’acord amb la seva exposició de motius, pretenia garantir tant la flexibilitat dels empresaris en la gestió dels recursos humans de l’empresa com la seguretat dels treballadors en l’ocupació. Els últims titulars de premsa apunten que la proclamada derogació és cada vegada més a prop. Almenys, més que quan es va presentar aquella llunyana proposició no de llei davant la Mesa del Congrés dels Diputats, el gener del 2016. Els punts clau en què se sustentarà el nou marc regulador bàsic de les relacions laborals al nostre país són els següents: limitar la subcontractació (que no s’utilitzi com a fórmula de dúmping social de feina a menor cost); prevalença del conveni sectorial; la ultraactivitat dels convenis col·lectius; la limitació de la temporalitat (fixant en un 15% el nombre màxim de temporals a l’empresa) i l’anomenat «mecanisme de sostenibilitat en l’ocupació» (prioritzar els ertos abans d’acudir a mesures estructurals). Res es diu de reprendre el requisit de l’autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius, ni tampoc es diu res sobre els temuts «salaris de tramitació», intrínsecament lligats a l’«acomiadament exprés» i que, malgrat que l’exposició de motius els acusava d’«actuar com un incentiu per a estratègies processals dilatòries», el cert és que la majoria de les vegades aconseguien, precisament, tot el contrari: concloure l’acomiadament en 48 hores. Alhora, alguns dels punts que s’estan discutint pràcticament són avui estèrils, ja que la jurisdicció social ja ha anat interpretant la reforma, limitant les aspiracions del legislador, a cop de sentència. Vegem-ho: La ultraactivitat. Quan el 8 de juliol del 2013 van expirar els convenis denunciats sense que n’existís un d’àmbit superior que fos aplicable, el Tribunal Suprem va concloure el debat adoptant la tesi de la «contraactualització» de les condicions del conveni expirat, que van quedar incorporades, automàticament, als contractes de treball. Prioritat del conveni d’empresa. Molt qüestionats pels tribunals (molts dels quals han sigut anul·lats judicialment), ja que en alguns sectors són utilitzats com una fórmula de precarització i fins i tot per algunes organitzacions patronals, a l’ocasionar una competència basada, exclusivament, a abaratir costos de personal partint del conveni propi. Limitació de la temporalitat. Si no va acompanyada d’una reforma de les sancions administratives, de poc o res servirà aquesta limitació. Amb el marc normatiu actual, els contractes de durada determinada haurien de ser l’excepció, i no obstant són el règim contractual predilecte de moltes empreses per cobrir necessitats estructurals, sabent que estan en «frau de llei». Subcontractació. Els tribunals ja han anat estrenyent el concepte del que es considera una lícita contracta de serveis, de l’anomenada «cessió il·legal» de treballadors, consistent en la simple posada a disposició de treballadors. En definitiva, la majoria de les intencions de la reforma laboral –i altres qüestions anteriors a aquesta, com el règim de subcontractació– que ara es pretenen derogar, ja han sigut «derogades» pels nostres tribunals, que compleixen el seu mandat constitucional de tutela judicial efectiva en un espai vertebrador de la vida social i econòmica, segons diu el preàmbul de la llei de la jurisdicció social. No obstant, veiem com s’ha corregut un espès vel respecte a aquells punts més rellevants de la reforma laboral, els que van afectar directament la «butxaca» dels treballadors individualment afectats, com són els salaris de tramitació o la rebaixa de la indemnització per acomiadament improcedent. Sobre aquests punts, govern i agents socials han arribat a un ràpid consens: el silenci.

Derogar la reforma laboral i que tot segueixi igual

La discussió entorn de la reforma a la pràctica és estèril, ja que la jurisdicció social ja ha anat interpretant la reforma, limitant les aspiracions del legislador a cop de sentència

El més llegit