Potser és l’hora del pare. Un dels temes essencials del cine i de la literatura contemporanis és la maternitat, especialment la proposta de nous models de maternitat i la gosadia d’altres mirades sobre la gestació i els vincles entre mares i fills. Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes s’estrenava ‘Distancia de rescate’ (2021), de Claudia Llosa, i aquest divendres arriba ‘Petite maman’ (2021), de Céline Sciamma. Totes dues aborden la maternitat de maneres molt particulars. De la recerca d’altres maneres d’explicar-la i de la necessitat de fer-la trontollar n’han sortit propostes esplèndides. Alguns exemples recents insinuen que toca el torn a la paternitat. Potser no són gaire, però sí prou devastadors com per intuir la necessitat de dinamitar les representacions convencionals de la figura del pare i, com proven aquests exemples, fer-la trontollar (com ha aconseguit la de la mare, sovint recorrent a solucions extremes formulades des del terror) a la recerca d’imatges noves menys conservadores i més reveladores, arriscades i controvertides.