Li robo el concepte a l’admirat Rafa Aguilera, periodista esportiu d’una capital petitona i agradable, res que veure amb algunes ciutats ‘melic del món’ que han saltat aquesta setmana a la rabiosa actualitat: la Marbella profunda. M’imagino Jesús Gil amb la seva cadena d’or i envoltat de ‘mamachichos’ en biquini aplaudint des d’on es trobi (que no serà el paradís, ja que el paradís era Marbella), la interlocutòria de la jutge que ha retirat la custòdia del seu fill de 13 mesos a una mare i com un argument col·lateral assenyala per desmerèixer-la que viu a la «Galícia profunda», davant el pare, que habita «una ciutat cosmopolita que té de tot», allà mateix, a la Costa del Sol. Marbellisme judicial en estat pur. En efecte, la progenitora es va separar i se’n va anar amb el seu nadó al seu llogarret natal, que és a 15 minuts del nucli urbà d’un municipi on habiten 9.000 ànimes i a 60 quilòmetres de Santiago de Compostel·la. No és el País Dogon, i menys avui, quan amb un telèfon mòbil et muntes una empresa que cotitza a la borsa des d’una plataforma al mar del Nord. Però aquí no hem vingut a reivindicar l’Espanya buidada, ni a demostrar que a qualsevol ‘hórreo’ d’avui dia tenen Netflix, ni a provar que un nano es cria tan bé a la muntanya com als voltants del camp del golf al qual acudia Gunilla von Bismark, ja que tant val Galícia com Múrcia o Terol si hi ha amor, ni a constatar que tot terròs té la seva Ayuso, disposada a defensar-lo fins al ridícul i més enllà. Prefereixo parlar de les dones que menyspreen les dones, que sempre són solidàries amb els homes i que a més tenen a les mans el futur i el benestar dels seus congèneres. Per desgràcia.