Tercera oportunitat per a una Barcelona independentista

La història que aquí els explicarem comença el 2015, quan Ada Colau aconsegueix vèncer in extremis Xavier Trias en la cursa per l’alcaldia de Barcelona. Va ser una bufetada de les que couen. Els convergents, just és recordar-ho, van fer una pèssima campanya, mentre que l’exèrcit dels comuns va esprémer a fons les xarxes socials. A més, Colau va utilitzar una vegada i una altra la mentida publicada per un diari de Madrid segons la qual Trias tenia una milionada amagada a Andorra. L’aspirant va obrir la seva campanya així: «El 24 de maig podrem elegir entre la màfia i la gent, entre CiU i Barcelona en Comú». Trias no va voler baixar al fang, i amb prou feines es va defensar de les falsedats que –expressament– llançaven els comuns. Quan, quatre anys després, els comicis es van convocar de nou, havien passat moltes coses. L’1-O, la declaració d’independència, el 155, els líders independentistes empresonats o exiliats, Quim Torra a la Generalitat, etcètera. Com el 2015, les eleccions municipals es presentaven molt disputades. ERC havia escollit el germà de Pasqual, Ernest, per intentar batre Colau. O Colau o Maragall, aquest era el duel. Aquesta vegada qui va perdre per un grapat de vots va ser l’alcaldessa. Al saber-se guanyador, Maragall es va comprometre a treballar «per la llibertat dels presos». No obstant, no acabaria sent alcalde. Manuel Valls ho va acabar impedint. El seu objectiu i el del grup de rics que l’havia recolzat era precisament evitar una Barcelona independentista, i així va ser. Tres dels regidors escolits amb el segell de Ciutadans van unir els seus vots als del PSC i van facilitar la reelecció de Colau. Avui, quan falten menys de dos anys per a la nova batalla per Barcelona, l’independentisme no està disposat a fallar per tercera vegada. Per part de Junts per Catalunya s’hi presentarà (si no hi ha sorpresa) Elsa Artadi, que el 2015 ja va assumir el pes de la campanya, ja que Joaquim Forn era a la presó. Menys clar ho té ERC, que haurà de decidir si repeteix o no la seva aposta per Maragall, que tindrà vuitanta anys quan s’obrin les urnes. Tot indica que Ada Colau repetirà, malgrat el compromís de no cobrir més de dos mandats (no fer-ho suposaria, ras i curt, l’ensorrament dels comuns). L’aposta del PSC tornarà a ser Jaume Collboni, que sortirà decidit i amb possibilitats reals de guanyar. Els plans de l’independentisme passen per una victòria d’ERC, que arribaria a l’alcaldia amb el concurs dels de Carles Puigdemont. Junts espera que els republicans s’imposin a la línia de meta. Si no fos així, sospiten, potser tindran la temptació de governar amb l’esquerra. Per la seva banda, i per poc que les coses els surtin bé, JxCat hauria de millorar els cinc regidors que té ara. A Colau els independentistes li recriminen haver posat Barcelona en un atzucac. No és només que no tingui un projecte que li permeti progressar amb ambició, argumenten, és que ha devaluat la ciutat fins a portar-la a una situació –l’actual– de la qual serà molt difícil rescatar-la. I afegeixen: Colau i els seus continuen atrapats en el seu garbuix ideològic i són incapaços de fer res de bo. Per això necessiten tant els socialistes i la seva inveterada experiència municipal. El segon retret a Colau i companyia és el seu pàl·lid catalanisme. La seva frivolitat i poc compromís en relació amb aquesta qüestió. Als comuns, assenyala un regidor actual, els entusiasma la idea de Barcelona cocapital d’Espanya, mentre renuncien al fet que la ciutat exerceixi com el que realment és, la capital de Catalunya. Tant ERC com Junts tenen claríssim que Colau i els comuns no poden seguir al capdavant de la ciutat i creuen que a Barcelona s’ha consolidat un dens estat d’opinió advers a l’alcaldessa, i una mostra en són les pèssimes valoracions que té en els sondejos i les manifestacions com la de la setmana passada. A més, si l’independentisme vol recuperar el seu vigor i la seva iniciativa, es diuen, ha de governar necessàriament a la capital. La irradiació de Barcelona sobre el país resulta evident. Seria, així mateix, una gran oportunitat per donar nivell al seu projecte i sumar als sectors que dubten o als que la independència els sembla una meta massa difícil i amb costos excessivament alts.

El més llegit