La llengua del calamar

La primera vegada que vaig viatjar a Portugal tenia menys de 10 anys. Educat com la majoria dels espanyols que passen de la cinquantena en aquell país de la primera cadena i l’UHF, vaig encendre el televisor de l’habitació. Projectaven una pel·lícula de pirates en versió original subtitulada. Acostumat al cine d’aventures de la sessió de tarda del dissabte, amb Tyrone Power (llegeixi’s Tirone Pover) i John Wayne (pronunciï’s Llon Baine), els meus pares i jo vam convenir a baixar el so de l’aparell i deixar-lo en mode fil musical, amb el volum al mínim, en aquesta mena de so de companyia que tan sovint es fa servir a les llars de tot el món. El nen va anar creixent i agafant-li gust a la versió original amb subtítols, però entre la majoria dels de la meva generació, i fins i tot en les posteriors, qualsevol idioma que no fos el propi, segons l’autonomia, va continuar sent una mena de tabú per a un país en el qual, siguem honestos, mai ha tingut com a fort l’aprenentatge d’altres llengües. No sense certa xafogor he assistit a algun concert de rock en el qual el ‘frontman’ de la banda convida el públic a cantar la tornada, moment cim de l’actuació en el qual tot es converteix en una cridòria coral de vocables que formen qualsevol idioma menys l’anglès, cosa que ve a confirmar que no estem fets, així en general, per dominar més enllà de les llengües oficials. La paradoxa passa pel fet que malgrat el nostre escàs coneixement de les llengües pròpies, no hi ha comunitat a Espanya on l’idioma no es faci servir com a arma llancívola davant el rival, hi convisquin o no més d’una llengua oficial. La cirereta del debat acaba de posar-la ERC, que condiciona el seu recolzament als pressupostos que el Govern obligui les plataformes audiovisuals a incrementar la programació a la resta de llengües de l’Estat alienes al castellà. En allò de l’increment es pot estar d’acord: el gallec, l’eusquera, el català i el valencià s’han de potenciar des de les entitats públiques tant com el castellà, siguin o no dependents de l’Estat, però home, condicionar els Pressupostos Generals al fet que la sèrie més vista en la història de Netflix passi a denominar-se ‘El joc del calamar’ sembla una mica agafat tal com raja, Gabriel Rufián. Que el Govern tiri endavant o no els PGE depèn la seva continuïtat al capdavant del país, fet que contra tot pronòstic alguns han posat en mans que Tony Soprano parli en gallec i no amb l’anglès macarrònic de Nova Jersey. Llavors no importa preservar l’essència de l’obra, sinó en quin idioma es transmeti. A la companyia amb seu en Los Gatos, Califòrnia, (que no ‘The Cats’), encara es deuen estar preguntant en quina llengua vernacla han de promocionar ‘La casa de papel’. A Espanya ens hem cansat d’adular la capacitat interpretativa de Robert de Niro o de Meryl Streep, oblidant el petit detall que la majoria de les seves pel·lícules les hem visionat passades al doblatge, que és una cosa així com que t’obliguin a ensenyar el ‘Guernica’ en color o ‘Les Meninas’ partides per la meitat. La majoria de productes de Netflix ja permeten la possibilitat de veure pel·lícules i sèries subtitulades en català i eusquera, per la qual cosa dedueixo que el que pretén Rufián és que almenys el 7,5% de productes de Netflix, HBO i Amazon estiguin doblades a algunes de les llengües cooficials de l’Estat. Si partim de la literalitat de la proposta, hi ha en l’arc parlamentari qui prefereix sentir «Agur, txikitxo»» en boca de Terminator que l’original «Hasta la vista, ‘baby’« de Schwarzenneger, matusserament traduït i recordat aquí com «Sayonara, baby». Hi ha variades maneres de cultivar les llengües de l’Estat que no passen obligatòriament per les plataformes de ‘streaming’, i hi ha variades formes, senzillament, de respectar i no pervertir l’originalitat d’una obra d’autor sense que escoltem Clint Eastwood a ‘Sense perdó’ pensant que pot ser Darth Vader (beneït Constantino Romero). Acabant. Espanya ocupa la 34 posició dins del rànquing mundial de coneixement de l’anglès, amb una puntuació total de 537 punts. França i Itàlia ens secunden. Els Països Baixos repeteixen en el número 1 del rànquing. ¿Oi que no endevinen qui ocupa el setè lloc? Efectivament, Portugal.

La llengua del calamar

Exigir a Netflix que incrementi la programació en llengües cooficials com a condició al recolzament parlamentari als Pressupostos és l’última ocurrència de l’ús polític dels quatre idiomes oficials de l’Estat

El més llegit