Fa una setmana, les paraules d’Arnaldo Otegi van ser un exemple de penediment històric, tan unilateral com la deposició de les armes per part d’ETA, ara fa 10 anys. ¿Era sincera una declaració tan sincera? ¿Anava més enllà de la sinceritat i pretenia, amb compungiment, algun tipus de benefici polític? Hem sentit de tot, aquests dies, des de qui lloava l’acció d’EH Bildu i Sortu fins als sectors que no hi veien sinó una maniobra espúria que no condemnava el terrorisme. I també d’altres opinions que reclamaven que l’Estat assumís, de la mateixa manera que l’esquerra abertzale, la seva immensa part de culpa en el dolor infligit. “Sentim el seu dolor”, deia Otegi, “i afirmem que mai no s’hauria d’haver produït”, i continuava amb conceptes com l’alleujament del patiment i el compromís per mitigar el record de la ferida. Una “esmena a la totalitat”, com escrivia Antoni Batista, que en sap força de les coses que van passar a Euskadi. O “un compromís que a mi em serveix”, com declarava Rosa Lluch, la filla de l’Ernest, que ha viscut el procés des de l’exigència de la necessària assumpció de la culpa. No veure contrició en aquest gest –és a dir: condemna d’un passat ignominiós– és ceguesa moral.