Per a molts, és com si la pandèmia hagués acabat. Sí, és clar, subsisteix el destorb de les mascaretes, però ja estem ballant i prenent copes com si res. I omplint estadis, tot i que en el cas del Camp Nou no tot era culpa de les restriccions del Procicat, sinó de les conseqüències d’un altre virus, el que ataca l’equip amb símptomes com la letargia, l’avorriment, la falta de convicció. I més, tots els que vostès vulguin afegir-hi. Però arriba el clàssic i torna a ser un Barça-Madrid «de veritat», com diu Ricard Torquemada a la TdT de Catalunya Ràdio. Amb mosaic inclòs, que no és el més vistós de la història, però que transporta el culer, per uns moments, al costat lluminós de la vida. Un miratge. Com tot el partit. La sensació de veure un oasi al fons i desitjar que aquesta tarda esplendorosa de tardor sigui una alegria de palmeres i dàtils. En els primers minuts i amb la pressió desmesurada, amb aquest gairebé gol de Dest, i amb el Madrid arraconat, el miratge semblava ser cert, real. No amb odalisques ballant al voltant de la ‘haima’, però sí amb els camells bevent a la font i una mica d’ombra entre tant desert.