Hi ha experiències, a la vida, obres d’art, relacions, amistats, pel·lícules o novel·les, amors o coneixences, que en el seu moment et van captivar i que, passats els anys, no solament contemples com les restes d’un naufragi, sinó que n’arribes a abominar i tot, amb la mateixa intensitat que havies esmerçat en la meravella i el conreu de la passió. És el famós 'odi et amo' de Catul, però no pas de manera simultània, sinó consecutiva. ¿Per què passa, això? El poeta reconeix que no ho sap, “però sento que és així”. I es tortura. Potser no cal arribar a aquests extrems. Simplement passa el temps i la fascinació desapareix.