La voluntat d’un poble

El factor comú dels nacionalpopulismes que cavalquen per Europa des de l’últim cicle de crisi econòmica és la invocació d’un ‘demos’ (poble) no subjecte a cap contrapoder i que xoca frontalment amb les regles de joc de les democràcies. Aquest ‘demos’ abstracte no només col·lideix amb les democràcies representatives, de caràcter liberal i deliberatiu, sinó que rebutja la separació de poders i propugna reforçar el poder executiu per donar ales a una democràcia autoritària (un oxímoron). Aquests nacionalpopulismes, de tot signe i bandera, van néixer de la «tempesta perfecta», en expressió del president Montilla, que es va desencadenar a la tardor del 2008. En la seva gestació van intervenir-hi dos factors ambientals de caràcter general –la magnitud de la crisi i l’onada de replegament identitari que va generar– i un tercer factor, de caràcter local, lligat a l’agenda de cada país. Un ‘totum revolutum’ que, en el pla de la Unió Europea, està darrere de fenòmens com el Brexit o l’actual pols amb Polònia i Hongria. Els populismes sobiranistes de l’última dècada no qüestionen només l’ordenament jurídic de la UE, sinó que posen en entredit l’existència mateixa d’un nucli dur constitucional, en el pla nacional i europeu, que no està subjecte al cant de les sirenes de la demagògia: respecte dels drets humans, llibertat d’expressió, abolició de la pena capital, salvaguarda de les minories, lleis contra la violència de gènere i l’homofòbia, separació de poders... La voluntat d’un ‘demos’ abstracte es converteix així en el ‘principi democràtic’ que s’anteposa a les regles de joc de la democràcia. Es tracta d’un fenomen que es reprodueix en diferents països. Aquest és el cas de França, on el tertulià Éric Zemmour és el candidat de moda de cara a les presidencials del 2022. Diplomat a Sciences Po i excronista de ‘Le Figaro’, advoca per «relegitimar l’autoritat i la disciplina», «civilitzar els bàrbars» i «regenerar la democràcia». Per fer-ho, oblida la seva formació acadèmica i qüestiona la separació de poders: «Tenim contrapoders que s’han convertit en el poder, és a dir, la justícia, els mitjans de comunicació i les minories. Hem de treure el poder a aquests contrapoders». Sí, com dèiem a l’inici, un ‘demos’ abstracte contra les regles de joc de la democràcia mateixa. És un denominador comú dels nacionalpopulismes de l’última dècada. L’anomenat procés independentista n’és un. Artur Mas es va presentar a les eleccions catalanes del novembre del 2012 reclamant una «majoria excepcional» i esgrimint un eslògan: «La voluntat d’un poble». La seva imatge, amb els braços oberts, un mar de senyeres i una estelada, va ser el tret de sortida del procés. El president Mas no només va fracassar en l’intent (va perdre 12 diputats), sinó que tres anys després va ser enviat «a la paperera de la història» per la CUP: va votar contra la seva investidura com a candidat de JxSí en les eleccions de setembre del 2015 i va elegir ‘in extremis’ Carles Puigdemont. No obstant, la lògica d’aquell eslògan va marcar el full de ruta independentista fins els fets del setembre i octubre del 2017: les lleis de transitorietat jurídica i del referèndum d’autodeterminació i la posterior declaració d’independència. Als textos em remeto. En la resolució sobre l’inici del procés, del 9 de novembre del 2015, el Parlament esgrimeix el «mandat democràtic» de les urnes, «aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat» i «insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta Cambra». El juliol del 2016, en les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés, es precisa que les decisions de l’Assemblea Constituent «seran de compliment obligatori per a la resta de poders polítics i per a totes les persones físiques i jurídiques». «Cap de les decisions de l’Assemblea no seran tampoc susceptibles de control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal», s’afegeix. És a dir, la República catalana es constituïa com una ‘democràcia popular’, sense contrapoders, ni de portes endins ni de portes enfora; tampoc a Europa. Tot un signe del caràcter iliberal del nou règim que es proposava construir, en sintonia amb les derives dels nacionalpopulismes en escena.

La voluntat d’un poble

Els populismes sobiranistes de l’última dècada posen en entredit l’existència d’un nucli dur constitucional, en el pla nacional i europeu

El més llegit